Retrospectiva de Frida Kahlo

Us vull parlar de l’exposició de Frida Kahlo que es mostra al museu Martin Gropius Bau. És la primera vegada a Europa que s’exposa una retrospectiva tant completa de l’obra de l’artista mexicanca, un total de 60 pintures a l’oli i 90 dibuixos en paper, alguns d’ells mai vistos anteriorment. A més a més un seguit fotografies acompanyen l’exposició i ens ajuden a conèixer a fons la biografia de l’artista i els temps que va viure. Allà descobrireu els orígens germànics de Kahlo, perquè resulta que el seu avi era alemany.

Kahlo és la primera artista mexicana que trenca fronteras i s’instala entre els grans noms de la història de l’art. Ja sigui per la seva personalitat, per la seva biografia, o pel resultat de tot això, és a dir, la seva obra. Les obres de Kahlo, en definitiva, són un mirall d’ella mateixa. Els seus autoretrats estan carregats de simbolisme que expresen passió, soledat, tristesa i sufriment. I és que el dolor va ser una constant a la seva vida. Als 18 anys va patir un accident de tràfic que la va trencar literalment en troços i del que no es va poder recuperar mai. Una obra que plasma molt bé aquesta angoixa i que podem veure a l’exposició és la que porta per títol, La columna trencada. Allà Frida s’autorretrata plorant, amb un cos obert en canal, que ens mostra una columna grega esquerdada.

El seu art d’arrels natives i indígenas és una explosió de colors i una mescla de fantasia i realitat, que alguns, fins i tot, l’han associat amb surrealisme. A través de la seva imaginació, humor i esperanza Frida Khalo aconseguia evadir-se dels turments de la malaltia i de l’amor. La seva relació turbulenta am el muralista Diego Rivera és un tema recurrent a la seva obra i també al seu diari personal, que es projecta pàgina per pàgina a l’exposició.

“Per què necessito els peus si tinc ales per volar” aquesta és una de les frases que podem llegir al diari de Kahlo, que va escriure durant els últims 10 anys de la seva vida. El diari és l’expressió més intima dels sentiments de l’artista reflexats en 338 ilustracions que ens aproximen al seu procés creatiu. Realment llegir el diari val molt la pena perquè et submergeixes a l’interior de la Frida Kahlo més pura.

Des de la seva inauguració el 30 d’abril, l’exposició ha tingut més de 40.000 visitants. A més a més, el museu ha programat passis amb entrada lliure de documentals i pel•lícules que s’han fet sobre l’artista. Només em queda dir-vos que si planajeu un viatge a Berlín per aquest estiu, feu-ho abans del 9 d’agost que és quan s’acaba l’exposició. Aufwiedersehen!!

Berlín multicultural

Aquesta setmana us vull parlar del Carnaval de les Cultures que va captivar Berlin del 21 al 24 de maig. Ja sé que faig una mica tard, però no em podia permetre deixar-vos sense una festa d’aquestes característiques on s’uneixen totes les cultures de la ciutat per formar un còctel explosiu. Per què us feu una idea: 4 dies, 4 escenaris amb música en directe i 350 estands d’associacions o agrupacions ètniques que ens ofereixen cuina exòtica i artesania. Tampoc i van faltar els acròbates, dj’s, pallassos, vidents o grups de batucada. Tot plegat, una xarxa d’activistes culturals teixida a través de l’organització Werkstatt der Kulturen.

Aquest any és la quinzena edició del carnaval des que el 1996 va invadir el barri de Kreuzberg. Dels 3,4 Milions d’habitants que té Berlin uns 450.000 són estrangers i molts d’ells viuen a aquest barri, també conegut com “el barri turc”. La festa, llavors, es va organitzar com una solució per integrar els nouvinguts a la capital de l’alemanya recent unificada i també per donar a conèixer els artistes internacionals que arribaven a Berlin atrets pel magnetisme de la ciutat. Quinze anys més tard, Berlin segueix captivant i el carnaval de les cultures pot ser-ne un motiu, ja que més d’un milió de persones hi van assistir.

La rua és l’acte més esperat del carnaval. Noranta carrosses seguides per ballarins i músics van desfilar durant deu hores pels carrers principals de Kreuzberg. Les estrelles del dia van ser sense dubte els que anaven disfressats amb vestits folklòrics i les comparsses dels grups ètnics d’origen africà o sud-americà, que van marcar el ritme de la festa amb percussió i moviment de malucs.

Si, definitivament, els catalans estem a tot arreu i fins i tot a Berlin han creat un Casal amb el nom de Katalanische Salon. L’associació, que està reconeguda per la Generalitat com a Comunitat Catalana a l’Exterior, es va crear el 2002 i aquest any era la primera vegada que participava al carnaval de les cultures. La geganta alemanya Elisabet Cristina encapçalava la comparsa seguida dels grallers, percussionistes i altres catalans vestits amb faixa i barretina. Així q ja sabeu, si voleu fer de català típic o voleu ballar al son cubano amb un mojito a la mà, veniu a Berlin per la segona pasqua i tindreu el món al vostre abast.

Adventskranz in Freiburg, eine visionäre Stadt

Avui, primer diumenge dels quatre que queden per què arribi Nadal, se celebra el primer advent, és a dir, s'encén una espelma de l'Adventskranz (corona d'advent) i cada diumenge una més. Així que durant aquests dies tothom s'ha fet amb una corona d'advent per no faltar a la tradició, ahir per exemple, el mercat de Nadal instal·lat al casc antic de Freiburg, estava a arrebossar de gent comprant la seva corona feta amb fulles d'avet i quatre grans espelmes. I mentre escric això, m'arriba el so d'una nadala cantada... - Davant de casa tenim una Església, no em considero en absolut creient, però algunes tradicions són boniques i agradables de celebrar.
I tornant a Freiburg. L'última excursió que he fet amb el "cole", així és com ens en burlem de les sortides que ens organitzen els de la beca Eurodissea. A part de les conyes, en realitat totes elles han valgut la pena i em sento afortunada - i més quan un viatge de tres hores amb tren et pot costar més de 30 Euros segur. Si comparo aquesta ciutat que viu protegida per la Schwarzbald (selva negra) amb Heidelberg arribo a una conclusió. La seva gent és diferent. És una ciutat visionària i alternativa. La universitat està ocupada pels estudiants que es manifesten contra la reforma del sistema universitari, com arreu d'Europa - els estudiants de Barcelona no estan sols en aquesta lluita!-.

Però el que més em va agradar va ser el barri de Vanbau, una utopia que sorprenentment s'ha pogut fer realitat! Quan hi arribes et trobes primer amb l'aparcament d'antigues caravanes Mercedez on hi viu des de fa anys una comunitat de ex-"travelers", famílies senceres que han abandonat el nomadisme i s'han instal·lat a aquest solar. I per variar, la història es repeteix. L'Ajuntament vol construir una zona comercial i fer-los fora, però ells, el "Komando Rino", s'aferren al seu terreny i reivindiquen la seva causa. Els recolzo i espero que per una vegada, l'el·lecció de viure diferent guanyi a la sempre amenaçant especulació.

Després de les Westfalies destartalades, però acollidores, vam endinsar-nos pel barri fet de cases ecològiques i carrers sense cotxes. Podies veure l'evolució, des dels inicis de la idea, les caravanes o cases fetes de fusta, fins a la consolidació, cases construides amb materials reciclats, però molt modernes - vegeu la casa del fons de la foto. Qualitat de vida absoluta. Els nens jugant pel carrer i bicicletes aparcades arreu. I mentre descobria admirada aquest nou món, pensava tranquila, que el futur de l'alternativa és possible, almenys aquí a Alemanya. Per quan podrem conviure així a Espanya/Catalunya?

Des de les altures

Fa dos dies el sol va brillar en tot l'esplendor que la tardor alemanya permet. I altra vegada es va confirmar la premisa - o simplement el que jo em dic sovint- que "no t'adones de com has trobat a faltar alguna cosa fins que la tornes a tenir". Vaig gaudir dels meus deu minuts fumant un cigarret a l'única cantonada del patí de la Mensa (Menjador Universitari) on els rajos de sol encara brillaven amb intensitat. Sents l'energia fotovoltaica alimentant la pell del rostre i desitges que el temps s'aturi en aquell moment, una mica més, només una mica... Saps q estàs vivint un privilegi, finals de novembre a Heidelberg, sol? Potser era l'última oportunitat de sentir-lo abans que arribéssin els dies grisos d'hivern.
Amb la llum de capvespre, és a dir, a les tres de la tarda, el riu Neckar era plata fluïda. Aprofitant el bon temps vam decidir amb el grup de la beca pujar al Philosophenberg, el camí que van recórrer tantes vegades els filòsofs que han trepitjat aquesta ciutat al llarg de la història. Ves a saber, potser els millors aforismes de la filosofia alemanya van ser concebuts al camí que jo ara recorria. I no m'estranyaria gens. Des de d'alt de la muntaya les vistes són espectaculars. El riu, la ciutat, el castell i la muntanya, la postal et trasllada a èpoques remotes.
I ahir a la nit vaig tornar a meravellar-me de la vida nocturna de la ciutat. Bars per escollir n'hi ha molts, ara, tots estaran a petar, però l'ambient val la pena. I de ben segur que t'acabaràs trobant algú que coneixes. Cosa que a Barcelona és difícil que passi.

Interkulturelle Kompetenz

"Competència intercultural", aquest és el tema sobre el que estem llegint, debatint i analitzant a classe d'alemany. Concepte que defineix la capacitat d'una persona per captar, entendre i interactuar amb altres cultures. L'el•lecció de la nostra professora no és en absolut espontània, la seva experiència en tractar amb alumnes d'arreu del món li ha donat un coneixement extens sobre el tema i sap que ens pot interessar. No s'equivoca.
Ahir al vespre, vam aplicar les nostres "competències interculturals" prenent un Glühwein al Drug Store (un bar, on els heidelbergenses de tota la vida van a llegir el diari o a jugar escacs. La majoria són homes grans i jubilitas, asseguts a la barra i prenent-se una cervesa). Les noies de la classe vam voler acomiadar com cal a la Maja que se'n tornava a Polònia. Una llàstima, la veritat, perquè és una noia molt interessant i amb la que he connectat especialment.
Vaig passar una tarda entrenyable amb la Rosimar de Brasil, la Sepideh del sud de França, però d'origens perses, la Maja i jo. Després de riure sense parar i de mantenir converses interessantíssimes sobre la construcció del gènere (la Maja ha estudiat "Gender Studies", com diu ella: és una feminista diplomada), em vaig adonar i em vaig sorprendre contenta, que per molt que els nostres orígens siguin tant diferents, compartim uns valors i unes idees sobre què volem a la vida.
I després d'aquesta vetllada intercultural tant fructífera vaig agafar la bici (la meva encara no la tinc, perquè me la dóna el meu cap a partir de desembre, però agafo alguna de les que tenen les meves companyes espanyoles, que pel que sembla no les fan servir mai) i en deu minuts ja estava a casa. És un plaer anar amb bici per aquesta ciutat. Imagineu-vos que al casc antic de Barna hi hagués un carrer on només hi poden circular les bicis!!! Impossible, pensarieu, doncs aquí és possible! No cal que us digui res més, això ja demostra el respecte que es té al ciclista.
A la residència m'esperava un sopar a la francesa, és a dir, vi i creps dolces, salades i de xocolata a càrrec de les tres noies franceses també de la beca Eurodiessea.

A cada cerdo le llega su San Martín

Diu la història que per Sant Martí el poble havia de pagar al senyor feudal amb la collita de la tardor. Avui dia ja no hi ha senyor feudal i pocs alemanys es dediquen a collir res. Malgrat això la tradició ha anat cuallant i simbolicament s'ha convertit en una festa típica d'aquesta estació de l'any; els habitants del poble es disfressen i en forma de rua reparteixen caramels, dolços i vi blanc a tothom. Almenys així ho fan a Rotenberg.
Pel que he vist, sembla ser que en aquest poble hi ha un cos de bombers bastant important, ja que ells són els que organitzen la festa. Per no faltar als amfitrions hem dinat "Bratwurst mit Pommes" a la seva carpa i als postres ens ha acompanyat el que duia el local. Del seu nom no m'enrecordo, la veritat. De fet, em sembla que no l'he entès - us podeu imaginar en l'estat que anava aquest bon home, en una festa on el vi raja gratis. Precisament ell m'ha convidat a una tassa de Glühwein, que és un vi calent amb gust a canyella molt recomenable per passar el fred i val la pena provar-lo. L'amable senyor m'ha regalat la tassa especial que s'utilitza per beure aquest tipus de vi. Aquesta és una de les bones coses que té això de viatjar i viure a un altre país i és que estàs obert a tot i a tothom que et vingui i la gent nota aquesta aura, les ganes de conèixer que desprens.

Heidelberg: erster Eindruck

Primera setmana a Heidelberg. Visc la ciutat, curiosa, com un explorador observa una terra desconeguda. L'estudio i retenc les primeres impressions. Les guardo, per retrobar-me amb elles més endavant i recordar-les tant diferents després d'haver-hi viscut. Gaudeixo observant els racons de postal alemanya i parlant amb la seva gent; educada, amable i servicial. [Entra el primer raig de sol del dia per la finestra de la meva habitació, el quart i últim pis de la residència - sota la taulada, tinc el privilegi de la llum i les vistes de la posta de sol a les cinc de la tarda].

Les casetes del casc antic, restaurades amb molt de gust, tenen uns 300 anys d'història. Una dramàtica raresa aquí a Alemanya. La II Guerra Mundial va acabar amb la història de mil·lers de casetes i ciutats, però Heidelberg era la nineta dels ulls dels americans, ja que molts d'ells estaven estudiant a aquest temple de saviesa i universitats, on Goethe, Schiller i molts altres poetes i filòsofs hi van peregrinar. I és que quan un es passeja per la petita ciutat, comprén al moment l'atracció que provoca. El riu Neckar la creua de oest-est i les muntanyes la limiten de nord-sud. Així que en plena tardor el riu es tenyeix de verds, vermells, taronges i grocs, reflex de les muntanyes. I bé, el castell elevat que observa la plebe és per si sol romàntic i les seves ruines s'eregeixen amb una grandesa melancòlica.


Petita i encantadora, la Stadt, t'acull generosa i en dos dies ja creus haver-hi viscut tota la vida. Sóc al millor lloc on podria estar o això és el que sento.