Adventskranz in Freiburg, eine visionäre Stadt

Avui, primer diumenge dels quatre que queden per què arribi Nadal, se celebra el primer advent, és a dir, s'encén una espelma de l'Adventskranz (corona d'advent) i cada diumenge una més. Així que durant aquests dies tothom s'ha fet amb una corona d'advent per no faltar a la tradició, ahir per exemple, el mercat de Nadal instal·lat al casc antic de Freiburg, estava a arrebossar de gent comprant la seva corona feta amb fulles d'avet i quatre grans espelmes. I mentre escric això, m'arriba el so d'una nadala cantada... - Davant de casa tenim una Església, no em considero en absolut creient, però algunes tradicions són boniques i agradables de celebrar.
I tornant a Freiburg. L'última excursió que he fet amb el "cole", així és com ens en burlem de les sortides que ens organitzen els de la beca Eurodissea. A part de les conyes, en realitat totes elles han valgut la pena i em sento afortunada - i més quan un viatge de tres hores amb tren et pot costar més de 30 Euros segur. Si comparo aquesta ciutat que viu protegida per la Schwarzbald (selva negra) amb Heidelberg arribo a una conclusió. La seva gent és diferent. És una ciutat visionària i alternativa. La universitat està ocupada pels estudiants que es manifesten contra la reforma del sistema universitari, com arreu d'Europa - els estudiants de Barcelona no estan sols en aquesta lluita!-.

Però el que més em va agradar va ser el barri de Vanbau, una utopia que sorprenentment s'ha pogut fer realitat! Quan hi arribes et trobes primer amb l'aparcament d'antigues caravanes Mercedez on hi viu des de fa anys una comunitat de ex-"travelers", famílies senceres que han abandonat el nomadisme i s'han instal·lat a aquest solar. I per variar, la història es repeteix. L'Ajuntament vol construir una zona comercial i fer-los fora, però ells, el "Komando Rino", s'aferren al seu terreny i reivindiquen la seva causa. Els recolzo i espero que per una vegada, l'el·lecció de viure diferent guanyi a la sempre amenaçant especulació.

Després de les Westfalies destartalades, però acollidores, vam endinsar-nos pel barri fet de cases ecològiques i carrers sense cotxes. Podies veure l'evolució, des dels inicis de la idea, les caravanes o cases fetes de fusta, fins a la consolidació, cases construides amb materials reciclats, però molt modernes - vegeu la casa del fons de la foto. Qualitat de vida absoluta. Els nens jugant pel carrer i bicicletes aparcades arreu. I mentre descobria admirada aquest nou món, pensava tranquila, que el futur de l'alternativa és possible, almenys aquí a Alemanya. Per quan podrem conviure així a Espanya/Catalunya?

Des de les altures

Fa dos dies el sol va brillar en tot l'esplendor que la tardor alemanya permet. I altra vegada es va confirmar la premisa - o simplement el que jo em dic sovint- que "no t'adones de com has trobat a faltar alguna cosa fins que la tornes a tenir". Vaig gaudir dels meus deu minuts fumant un cigarret a l'única cantonada del patí de la Mensa (Menjador Universitari) on els rajos de sol encara brillaven amb intensitat. Sents l'energia fotovoltaica alimentant la pell del rostre i desitges que el temps s'aturi en aquell moment, una mica més, només una mica... Saps q estàs vivint un privilegi, finals de novembre a Heidelberg, sol? Potser era l'última oportunitat de sentir-lo abans que arribéssin els dies grisos d'hivern.
Amb la llum de capvespre, és a dir, a les tres de la tarda, el riu Neckar era plata fluïda. Aprofitant el bon temps vam decidir amb el grup de la beca pujar al Philosophenberg, el camí que van recórrer tantes vegades els filòsofs que han trepitjat aquesta ciutat al llarg de la història. Ves a saber, potser els millors aforismes de la filosofia alemanya van ser concebuts al camí que jo ara recorria. I no m'estranyaria gens. Des de d'alt de la muntaya les vistes són espectaculars. El riu, la ciutat, el castell i la muntanya, la postal et trasllada a èpoques remotes.
I ahir a la nit vaig tornar a meravellar-me de la vida nocturna de la ciutat. Bars per escollir n'hi ha molts, ara, tots estaran a petar, però l'ambient val la pena. I de ben segur que t'acabaràs trobant algú que coneixes. Cosa que a Barcelona és difícil que passi.

Interkulturelle Kompetenz

"Competència intercultural", aquest és el tema sobre el que estem llegint, debatint i analitzant a classe d'alemany. Concepte que defineix la capacitat d'una persona per captar, entendre i interactuar amb altres cultures. L'el•lecció de la nostra professora no és en absolut espontània, la seva experiència en tractar amb alumnes d'arreu del món li ha donat un coneixement extens sobre el tema i sap que ens pot interessar. No s'equivoca.
Ahir al vespre, vam aplicar les nostres "competències interculturals" prenent un Glühwein al Drug Store (un bar, on els heidelbergenses de tota la vida van a llegir el diari o a jugar escacs. La majoria són homes grans i jubilitas, asseguts a la barra i prenent-se una cervesa). Les noies de la classe vam voler acomiadar com cal a la Maja que se'n tornava a Polònia. Una llàstima, la veritat, perquè és una noia molt interessant i amb la que he connectat especialment.
Vaig passar una tarda entrenyable amb la Rosimar de Brasil, la Sepideh del sud de França, però d'origens perses, la Maja i jo. Després de riure sense parar i de mantenir converses interessantíssimes sobre la construcció del gènere (la Maja ha estudiat "Gender Studies", com diu ella: és una feminista diplomada), em vaig adonar i em vaig sorprendre contenta, que per molt que els nostres orígens siguin tant diferents, compartim uns valors i unes idees sobre què volem a la vida.
I després d'aquesta vetllada intercultural tant fructífera vaig agafar la bici (la meva encara no la tinc, perquè me la dóna el meu cap a partir de desembre, però agafo alguna de les que tenen les meves companyes espanyoles, que pel que sembla no les fan servir mai) i en deu minuts ja estava a casa. És un plaer anar amb bici per aquesta ciutat. Imagineu-vos que al casc antic de Barna hi hagués un carrer on només hi poden circular les bicis!!! Impossible, pensarieu, doncs aquí és possible! No cal que us digui res més, això ja demostra el respecte que es té al ciclista.
A la residència m'esperava un sopar a la francesa, és a dir, vi i creps dolces, salades i de xocolata a càrrec de les tres noies franceses també de la beca Eurodiessea.

A cada cerdo le llega su San Martín

Diu la història que per Sant Martí el poble havia de pagar al senyor feudal amb la collita de la tardor. Avui dia ja no hi ha senyor feudal i pocs alemanys es dediquen a collir res. Malgrat això la tradició ha anat cuallant i simbolicament s'ha convertit en una festa típica d'aquesta estació de l'any; els habitants del poble es disfressen i en forma de rua reparteixen caramels, dolços i vi blanc a tothom. Almenys així ho fan a Rotenberg.
Pel que he vist, sembla ser que en aquest poble hi ha un cos de bombers bastant important, ja que ells són els que organitzen la festa. Per no faltar als amfitrions hem dinat "Bratwurst mit Pommes" a la seva carpa i als postres ens ha acompanyat el que duia el local. Del seu nom no m'enrecordo, la veritat. De fet, em sembla que no l'he entès - us podeu imaginar en l'estat que anava aquest bon home, en una festa on el vi raja gratis. Precisament ell m'ha convidat a una tassa de Glühwein, que és un vi calent amb gust a canyella molt recomenable per passar el fred i val la pena provar-lo. L'amable senyor m'ha regalat la tassa especial que s'utilitza per beure aquest tipus de vi. Aquesta és una de les bones coses que té això de viatjar i viure a un altre país i és que estàs obert a tot i a tothom que et vingui i la gent nota aquesta aura, les ganes de conèixer que desprens.

Heidelberg: erster Eindruck

Primera setmana a Heidelberg. Visc la ciutat, curiosa, com un explorador observa una terra desconeguda. L'estudio i retenc les primeres impressions. Les guardo, per retrobar-me amb elles més endavant i recordar-les tant diferents després d'haver-hi viscut. Gaudeixo observant els racons de postal alemanya i parlant amb la seva gent; educada, amable i servicial. [Entra el primer raig de sol del dia per la finestra de la meva habitació, el quart i últim pis de la residència - sota la taulada, tinc el privilegi de la llum i les vistes de la posta de sol a les cinc de la tarda].

Les casetes del casc antic, restaurades amb molt de gust, tenen uns 300 anys d'història. Una dramàtica raresa aquí a Alemanya. La II Guerra Mundial va acabar amb la història de mil·lers de casetes i ciutats, però Heidelberg era la nineta dels ulls dels americans, ja que molts d'ells estaven estudiant a aquest temple de saviesa i universitats, on Goethe, Schiller i molts altres poetes i filòsofs hi van peregrinar. I és que quan un es passeja per la petita ciutat, comprén al moment l'atracció que provoca. El riu Neckar la creua de oest-est i les muntanyes la limiten de nord-sud. Així que en plena tardor el riu es tenyeix de verds, vermells, taronges i grocs, reflex de les muntanyes. I bé, el castell elevat que observa la plebe és per si sol romàntic i les seves ruines s'eregeixen amb una grandesa melancòlica.


Petita i encantadora, la Stadt, t'acull generosa i en dos dies ja creus haver-hi viscut tota la vida. Sóc al millor lloc on podria estar o això és el que sento.

Homenatge a un amor innoblidable!

Bé, això que sembla un títol d'una novel·la romanticona, no és res més que el que sento per una ciutat: Berlín. Allà hi vaig viure mig any, poc temps, però el suficient per enamorar-me'n. Què és el que té? Mmm... costa de definir. És tot: la història que arrossega i que es respira a cada recó de la ciutat. Una melancòlia barrejada amb les ganes de renéixer de les cendres (amb la construcció d'edificis dissenyats pels millors arquitectes) i erigir-se com una de les principals capitals culturals europees. Són els seus carrers, les parets decorades de graffits amb missatges, els bars -cadascún amb una personalitat especial-, els parcs innabarcables, els passejos al costat dels canals. I la seva essència: la gent i la llengua que parlen.
Avui, doncs, he volgut fer-li un homenatge: "Berlin, du bist so wunderbar (ets fantàstic)". Espero que us agradi.

La grua del "progrés"

Eren el símbol d'aquell Poble Nou que mica en mica ha anat desapareixent, per convertir-se en "l'innovador" barri del 22@. Dues cases, encara no se sap com, aconseguien sobreviure a l'avanç de les grues. Tocant al símbol del nou "complexe tecnològic" de la ciutat, la Torre Agbar, semblaven dos edificis anacrònics. Allà, s'eregien orgulloses i tossudes, lluitant contra el "progrés" i els edificis de vidre i metall. Allà,... Fins ahir. Quan les grues van començar l'enderroc.

Fa dues setmanes, fent, precisament un reportatge fotogràfic del 22@, vaig captar aquesta imatge de l'última inquilina de la casa centenària. Ella, sortia radiant al balcó a prendre el sol. Però, coneixent els esdeveniments recents, ben bé podria semblar que es lamenti pel que l'esperava.

I el que l'esperava era, això...

Dues imatges, dos moments: un conflicte entre el passat i el futur. Però, per què no es pot construir sense destruir?

La visita a BTV!

El 2 de Febrer vam visitar els estudis de televisió de BTV. En quatre hores vam recórrer gairebé tots els espais.

1: Deixem les coses al plató del programa "La Tarda", de pas l'Anna i jo ens posem una mica en situació.

2: Primer plató a visitar, "La portaria" enganxem just quan el Pitu arrenca amb l'spitch (sense pròmpter, ell ho prefereix, segons ens explica al final del programa) del principi.

3: A control veiem la realització d'un programa amb tertúlia en directe. Molt professionals, res a veure amb la dificultat d'un informatiu (com el nostre).

4: Passegem per la redacció de Diari de Barcelona. Diria que per ser el diari més antic del contintent, és un dels més moderns del moment. S'ha adaptat als nous temps innovant amb un nou format digital que proporciona peces de video (gairebé un informatiu a la carta) i permet la interacció.

5: Finalment, assistim a la sala de control durant l'emisió del nou informatiu: "Les notícies de les 10" presentat per Xavier Moixí.

Moooolt per aprendre!

A classe ens sotmetem a exàmens pràctics, comentats i criticats (amb ànims d'ajudar) per tots els companys de la classe. Un d'ells, el més temut de tots, és el de llegir el diari en castellà i català mirant a càmera. Difícil, no només perquè la majoria no s'ha plantat mai davant d'una càmera i un focus, sinó també, perquè el llenguatge escrtit del diari, no té res a veure amb el parlat.
Us penjo un vídeo de les meves pràctiques casolanes. S'accepten tot tipus de crítiques! Abans però, dir-vos que jo mateixa ja me n'adono de moooolts errors: Miro a càmera sense signifat, és a dir, que no respecto les pauses del text. No dóno l'entoncació suficient a cada paraula. El meu castellà és pastós. No vocalitzo. Tinc una canterella que delata que estic llegint.... Podria seguir, però deixo que observeu i rieu de les meves pífies...

Buscant diversió entre pisos en venda!

Equip ENG surt a rodar la noticia d'Economia. L'àmbit ja és dens per si sol i la notícia depriment: els pisos en venda de Barcelona segueixen sent els més cars d'Espanya. Davant la situació, què millor que evadir-se comentant la jugada i inventant-nos stand-ups amb reflexes originals?

(perdoneu algunes paraules malsonants...)

[NOTICIA SEGON INFORMATIU]

A la caça i captura del "bus ateu" !!!

El rodatge de la noticia del bus ateu, va tenir de tot, excepte facilitats.

Només començar, teniem la pressió de no fallar a l'equip de televisió, ja que la noticia se'ns va concedir a nosaltres: societat, i no pas a l'equip del tema del dia - sap greu Anna i Laura, però vau fer molt bé la peça de Ca l'Aranyó!-.

Vam sortir, doncs, dilluns 12 a la caça i captura del "bus ateu", origen final: cementiri de l'est. Allà ens tens, esperant dues hores i el bus no apareix, per no desesperar-nos fem un VQO (Vostè Què Opina) a la gent. Però la llum hivernal desapareix fogaç i a les 19:00 ens espera a Virrei Amat el president d'Ateus de Catalunya, Albert Riva. Quan arribem ja és negra nit, no tenim torxa perquè "encara no han arribat", ens va dir el tècnic. Però, la sort ens enlluerna - mai millor dit- sorprenentment un aparador d'una perruqueria té un focus que il·lumina més que la torxa més potent de TV3! Allà li fem l'entrevista a Albert Riva, un home molt atrefagat, però atent amb unes simples estudiants.

Acaba el dia i encara ens falta concertar una entrevista amb algun representant d'e-cristians, aconseguir les imatges del bus i fer l'stand up! Queden dos dies i mig, estem a temps!

L'entrevista amb e-cristians es complica i recorrem a l'última opció: el professor de Periodisme de Fonts, Daniel Arasa, és també membre del consell de l'associació cristiana. Dimecres matí ens concedeix l'entrevista. Només té 10 minuts i els tècnics estan esmorzant des de fa una hora. No apareixen!!!!!! Moc cel i terra perquè els cridin. Arasa, avisa a la seva cita que arribarà tard, "el que sigui pels meus alumnes". Gràcies.

Per la tarda, agafo l'equip de captura i me'n vaig en busca del 14 desitjat, allà faré l'stand-up! Però, és clar, què seria d'un rodatge sense problemes!!!? Un cop allà m'adono que ens hem intercanviat el trípode amb les companyes d'esports i que elles tenen el meu micro. Queda clar que avui no toca stand-up. L'autobús no arriba i com un deja-vú de dilluns ... El cel s'enfosqueix... què faré?

Quan estava a punt de la desesperació, apareix el nostre 14!! Què bonic!! Allà estava parat 10 minuts perquè prengués totes les imatges que volia!!!

Com que havia tingut temps de sobres per pensar els plans, vaig aconseguir fer la imatge que buscava: càmera al terra, l'església del cementiri amb la creu de fons i l'autobús passant per davant! Ja la tinc!!!! Eufòria!

El dijous pel matí vam fer l'stand up i només faltava editar. Però, l'Avid peta i fins dilluns res de res. Més emoció pel dia de l'nformatiu!

El que es pot fer amb un 20%!

Sembla mentida, però un 20% dóna molt de sí - això dels tants per cents és cosa del professor Toni Esteve que ens recorda cada dia el percentatge consumit de l'assignatura- .Tant que ja hem emès el nostre primer informatiu. No sense abans patir els inconvenients que suposen estrenar un campus. Ca l'Aranyó té molt de potencial, només cal veure els platós de televisió, les càmeres noves (les mateixes que Televisió de l'Hospitalet!!! Punts al meu favor!), i la vintena d'ordinadors amb el programa Avid - Atenció! Ja no és News Cutter, ara es diu ni més ni menys que Instinct, amb totes les interpretacions perverses que se'n vulguin derivar. Així doncs, fent us del nostre "instinct" periodístic - i gràcies a la capacitat d'improvització excel·lent dels tècnics - vam sobreviure al colapse dels servidors i a les 08:15 pm. començava l'UPF News!

Som molts alumnes, però no prous per tirar endavant un informatiu executant només una tasca. Així que vam aplicar la tendència actual del "periodista multiusos". Jo vaig ser redactora de l'equip ENG format amb l'Anna Torrents, la meva càmera. Tema de societat: els busos ateus - el rodatge de la notícia mereix un post a part, així que será el següent que escrigui-.

Un cop al plató, em vaig convertir en maquilladora i durant l'emisió de l'informatiu era ajudant de realització - per aquells que no han assistit mai a les entranyes d'un informatiu, jo era la que avisava al realitzador de quan s'havien de punxar els vídeos donant la cua del donapás dels presentadors i també deia els segons que faltaven per acabar la notícia: 30, 15, 05 segons... !!!. Molt emocionant!!! Quan acaben els 30 minuts d'UPF News, l'adrenalina comença a pujar platòrica.