Des de les altures

Fa dos dies el sol va brillar en tot l'esplendor que la tardor alemanya permet. I altra vegada es va confirmar la premisa - o simplement el que jo em dic sovint- que "no t'adones de com has trobat a faltar alguna cosa fins que la tornes a tenir". Vaig gaudir dels meus deu minuts fumant un cigarret a l'única cantonada del patí de la Mensa (Menjador Universitari) on els rajos de sol encara brillaven amb intensitat. Sents l'energia fotovoltaica alimentant la pell del rostre i desitges que el temps s'aturi en aquell moment, una mica més, només una mica... Saps q estàs vivint un privilegi, finals de novembre a Heidelberg, sol? Potser era l'última oportunitat de sentir-lo abans que arribéssin els dies grisos d'hivern.
Amb la llum de capvespre, és a dir, a les tres de la tarda, el riu Neckar era plata fluïda. Aprofitant el bon temps vam decidir amb el grup de la beca pujar al Philosophenberg, el camí que van recórrer tantes vegades els filòsofs que han trepitjat aquesta ciutat al llarg de la història. Ves a saber, potser els millors aforismes de la filosofia alemanya van ser concebuts al camí que jo ara recorria. I no m'estranyaria gens. Des de d'alt de la muntaya les vistes són espectaculars. El riu, la ciutat, el castell i la muntanya, la postal et trasllada a èpoques remotes.
I ahir a la nit vaig tornar a meravellar-me de la vida nocturna de la ciutat. Bars per escollir n'hi ha molts, ara, tots estaran a petar, però l'ambient val la pena. I de ben segur que t'acabaràs trobant algú que coneixes. Cosa que a Barcelona és difícil que passi.

Interkulturelle Kompetenz

"Competència intercultural", aquest és el tema sobre el que estem llegint, debatint i analitzant a classe d'alemany. Concepte que defineix la capacitat d'una persona per captar, entendre i interactuar amb altres cultures. L'el•lecció de la nostra professora no és en absolut espontània, la seva experiència en tractar amb alumnes d'arreu del món li ha donat un coneixement extens sobre el tema i sap que ens pot interessar. No s'equivoca.
Ahir al vespre, vam aplicar les nostres "competències interculturals" prenent un Glühwein al Drug Store (un bar, on els heidelbergenses de tota la vida van a llegir el diari o a jugar escacs. La majoria són homes grans i jubilitas, asseguts a la barra i prenent-se una cervesa). Les noies de la classe vam voler acomiadar com cal a la Maja que se'n tornava a Polònia. Una llàstima, la veritat, perquè és una noia molt interessant i amb la que he connectat especialment.
Vaig passar una tarda entrenyable amb la Rosimar de Brasil, la Sepideh del sud de França, però d'origens perses, la Maja i jo. Després de riure sense parar i de mantenir converses interessantíssimes sobre la construcció del gènere (la Maja ha estudiat "Gender Studies", com diu ella: és una feminista diplomada), em vaig adonar i em vaig sorprendre contenta, que per molt que els nostres orígens siguin tant diferents, compartim uns valors i unes idees sobre què volem a la vida.
I després d'aquesta vetllada intercultural tant fructífera vaig agafar la bici (la meva encara no la tinc, perquè me la dóna el meu cap a partir de desembre, però agafo alguna de les que tenen les meves companyes espanyoles, que pel que sembla no les fan servir mai) i en deu minuts ja estava a casa. És un plaer anar amb bici per aquesta ciutat. Imagineu-vos que al casc antic de Barna hi hagués un carrer on només hi poden circular les bicis!!! Impossible, pensarieu, doncs aquí és possible! No cal que us digui res més, això ja demostra el respecte que es té al ciclista.
A la residència m'esperava un sopar a la francesa, és a dir, vi i creps dolces, salades i de xocolata a càrrec de les tres noies franceses també de la beca Eurodiessea.

A cada cerdo le llega su San Martín

Diu la història que per Sant Martí el poble havia de pagar al senyor feudal amb la collita de la tardor. Avui dia ja no hi ha senyor feudal i pocs alemanys es dediquen a collir res. Malgrat això la tradició ha anat cuallant i simbolicament s'ha convertit en una festa típica d'aquesta estació de l'any; els habitants del poble es disfressen i en forma de rua reparteixen caramels, dolços i vi blanc a tothom. Almenys així ho fan a Rotenberg.
Pel que he vist, sembla ser que en aquest poble hi ha un cos de bombers bastant important, ja que ells són els que organitzen la festa. Per no faltar als amfitrions hem dinat "Bratwurst mit Pommes" a la seva carpa i als postres ens ha acompanyat el que duia el local. Del seu nom no m'enrecordo, la veritat. De fet, em sembla que no l'he entès - us podeu imaginar en l'estat que anava aquest bon home, en una festa on el vi raja gratis. Precisament ell m'ha convidat a una tassa de Glühwein, que és un vi calent amb gust a canyella molt recomenable per passar el fred i val la pena provar-lo. L'amable senyor m'ha regalat la tassa especial que s'utilitza per beure aquest tipus de vi. Aquesta és una de les bones coses que té això de viatjar i viure a un altre país i és que estàs obert a tot i a tothom que et vingui i la gent nota aquesta aura, les ganes de conèixer que desprens.

Heidelberg: erster Eindruck

Primera setmana a Heidelberg. Visc la ciutat, curiosa, com un explorador observa una terra desconeguda. L'estudio i retenc les primeres impressions. Les guardo, per retrobar-me amb elles més endavant i recordar-les tant diferents després d'haver-hi viscut. Gaudeixo observant els racons de postal alemanya i parlant amb la seva gent; educada, amable i servicial. [Entra el primer raig de sol del dia per la finestra de la meva habitació, el quart i últim pis de la residència - sota la taulada, tinc el privilegi de la llum i les vistes de la posta de sol a les cinc de la tarda].

Les casetes del casc antic, restaurades amb molt de gust, tenen uns 300 anys d'història. Una dramàtica raresa aquí a Alemanya. La II Guerra Mundial va acabar amb la història de mil·lers de casetes i ciutats, però Heidelberg era la nineta dels ulls dels americans, ja que molts d'ells estaven estudiant a aquest temple de saviesa i universitats, on Goethe, Schiller i molts altres poetes i filòsofs hi van peregrinar. I és que quan un es passeja per la petita ciutat, comprén al moment l'atracció que provoca. El riu Neckar la creua de oest-est i les muntanyes la limiten de nord-sud. Així que en plena tardor el riu es tenyeix de verds, vermells, taronges i grocs, reflex de les muntanyes. I bé, el castell elevat que observa la plebe és per si sol romàntic i les seves ruines s'eregeixen amb una grandesa melancòlica.


Petita i encantadora, la Stadt, t'acull generosa i en dos dies ja creus haver-hi viscut tota la vida. Sóc al millor lloc on podria estar o això és el que sento.

Homenatge a un amor innoblidable!

Bé, això que sembla un títol d'una novel·la romanticona, no és res més que el que sento per una ciutat: Berlín. Allà hi vaig viure mig any, poc temps, però el suficient per enamorar-me'n. Què és el que té? Mmm... costa de definir. És tot: la història que arrossega i que es respira a cada recó de la ciutat. Una melancòlia barrejada amb les ganes de renéixer de les cendres (amb la construcció d'edificis dissenyats pels millors arquitectes) i erigir-se com una de les principals capitals culturals europees. Són els seus carrers, les parets decorades de graffits amb missatges, els bars -cadascún amb una personalitat especial-, els parcs innabarcables, els passejos al costat dels canals. I la seva essència: la gent i la llengua que parlen.
Avui, doncs, he volgut fer-li un homenatge: "Berlin, du bist so wunderbar (ets fantàstic)". Espero que us agradi.

La grua del "progrés"

Eren el símbol d'aquell Poble Nou que mica en mica ha anat desapareixent, per convertir-se en "l'innovador" barri del 22@. Dues cases, encara no se sap com, aconseguien sobreviure a l'avanç de les grues. Tocant al símbol del nou "complexe tecnològic" de la ciutat, la Torre Agbar, semblaven dos edificis anacrònics. Allà, s'eregien orgulloses i tossudes, lluitant contra el "progrés" i els edificis de vidre i metall. Allà,... Fins ahir. Quan les grues van començar l'enderroc.

Fa dues setmanes, fent, precisament un reportatge fotogràfic del 22@, vaig captar aquesta imatge de l'última inquilina de la casa centenària. Ella, sortia radiant al balcó a prendre el sol. Però, coneixent els esdeveniments recents, ben bé podria semblar que es lamenti pel que l'esperava.

I el que l'esperava era, això...

Dues imatges, dos moments: un conflicte entre el passat i el futur. Però, per què no es pot construir sense destruir?

La visita a BTV!

El 2 de Febrer vam visitar els estudis de televisió de BTV. En quatre hores vam recórrer gairebé tots els espais.

1: Deixem les coses al plató del programa "La Tarda", de pas l'Anna i jo ens posem una mica en situació.

2: Primer plató a visitar, "La portaria" enganxem just quan el Pitu arrenca amb l'spitch (sense pròmpter, ell ho prefereix, segons ens explica al final del programa) del principi.

3: A control veiem la realització d'un programa amb tertúlia en directe. Molt professionals, res a veure amb la dificultat d'un informatiu (com el nostre).

4: Passegem per la redacció de Diari de Barcelona. Diria que per ser el diari més antic del contintent, és un dels més moderns del moment. S'ha adaptat als nous temps innovant amb un nou format digital que proporciona peces de video (gairebé un informatiu a la carta) i permet la interacció.

5: Finalment, assistim a la sala de control durant l'emisió del nou informatiu: "Les notícies de les 10" presentat per Xavier Moixí.