El modelisme: un pretext pel sexe

Ja fa uns dies que ha començat la segona temporada de Supermodelo 2008, el reality de boys i barbies de La Cuatro. La Judith Mascó ja no hi és, potser perquè s’ensumava que aquesta mixtura de gèneres no corresponia a l’afany per atenir-se a la llei de paritat, sinó més aviat per incentivar l’orgia light en el colomar. Tampoc hi és la Cruela de Vil, nom que dèiem amistosament a Cristina Fernández, la directora de la primera temporada. Ara en comptes d’ella hi ha una altra, d’ocelleta, una tal Marie-Ange Schmitt, una francesa que parla un castellà amb accent del seu país per intentar injectar una mica de glamour al programa. No ho aconsegueix, més aviat al contrari. L’efecte s’esvaeix quan le petit oiseau obra el bec: “Bienvenido a vuestro casa”.
L’altre dia els concursants van arribar a la casa o, com ells n’hi diuen eufemísticament, al centro de formación. Els fan la visita guiada pel xalet. Tots encantats amb el luxe. L’estructura de la casa és molt similar a la de la retomàquia, és a dir, ple d’escenaris predilectes pels encontres sexuals: piscines, glorietes al jardí, gandules, etc. Aquí ja se’ls comença a veure el llautó. Però quan arriben a les habitacions (mixtes, naturalment), ja és més que evident, perquè els espera una sorpresa: resulta que només hi ha setze llits per divuit persones. Le petit oiseau diu: “Los otro dos tiene que dormir con esterilla o al jardín”. Ah! Què enginyosos els directius del programa! Per si a cas no hi havia prous elements en el reality orientats a fomentar el festeig nocturn entre els ocellets, ara els obliguen a dormir junts. Perquè no ens creiem que se’ls hagi passat per alt comprar dos llits més, si us plau!
Aquesta és la màquina de fabricar morbo que sustenta l’audiència del programa. No podem oblidar, a més a més, que els espectadors segurament es delecten amb els cossos estupends dels concursants sovint protegits només per una peça minúscula de banyador. ¡Ah! Benvinguts al centre de formació d’afers sexuals on el modelisme és un simple pretext.

Yo me lo guiso, yo me lo como

S’ha parlat, opinat i debatut molt sobre el transvasament, ai! perdó, s’ha de ser "políticament" correcte (mai millor dit ): sobre el "mini-trasvasament" de l’Ebre. I, encara que faci ploure sobre mullat, tampoc em vull perdre l’oportunitat de fer-ho. No és per vici, sinó perquè considero que entorn del concepte de "sequera" de Barcelona hi ha una veritat oculta i ocultada que és necessari treure a la llum o, almenys, fer-ne esment.
Les conseqüències de l’escalfament del planeta són nefastes i la sequera és una d’elles, però és molt fàcil culpar al canvi climàtic de tal desgràcia, precisament perquè no hi ha culpables tangibles. O això és el que ens volen fer creure? En realitat sí que hi ha responsables, potser no del canvi climàtic, però sí de la falta de previsió i corrupció que han agreujat l’escassetat d’aigua a Barcelona. Agbar ("Aigües de Barcelona") és l’empresa principal que gestiona el subministrament d’aigua a la capital catalana i ella és una de les instigadores de col·locar el tema de la sequera en primera línia de l’agenda política i periodística de Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és a partir del malversació intencionada d’aigua.
Aquesta empresa, tot i definir-se com "grup gestor de serveis públics", no deixa de ser el que és, una entitat privada i com el seu nom indica, els seus interessos són abans privats que públics. No és casualitat que els barcelonins siguin els espanyols que més cara paguen l’aigua. Tampoc és fruit de l’atzar que Agbar sigui l’encarregada de bombejar l’aigua de la canonada de 62 quilòmetres que el Govern pretén construir. Ja que ella és la principal benefactora del diner públic destinat a la construcció de totes les instal·lacions fetes per rebre aigua des dels vaixells, dipòsits i canonades. A més a més, la "nostra gestora de bens públics" és l’encarregada de comercialitzar l’aigua amb les empreses que l’embotellen, com Danone o Nestlé, per tant, mentre encareix la factura de l’aigua, potencia la compra d’aigua embotellada mantenint el gust a cal tant característic de les aixetes de la ciutat comtal.
Les solucions més factibles per pal·liar la sequera són moltes, però seria molt difícil dur-les a terme perquè les grans empreses en sortirien perjudicades. Aquest seria el cas de les promotores urbanístiques si s’impedís la construcció a zones sense aigua. O de la mateixa Agbar si se li exigís reparar les fugues. I si tanquessin tots els camps de Golf (un camp de 18 forats gasta la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat 15.000 habitants) de l’àrea metropolitana de Barcelona, els yuppis no en podrien gaudir.

Gina Tosas

Dejà vu indigestivo

Televisión Española prepara una miniserie inspirada en los hechos de corrupción policial de Coslada. Como si la realidad no fuera bastante cruel, la televisión pública de este país se regocija en la desgracia de una fracción de su teórica audiencia (83.200 habitantes) para recordárselo.
Lo sucedido en este pueblo, casi ciudad, de Madrid es tremendamente condenable y denunciable (que ya se hizo durante mucho tiempo y se ha cumplido definitivamente). Los mismos adjetivos son aplicables a su reproducción televisiva. Conociendo los productos que hasta ahora ha creado “nuestra” cadena cabe esperar que el tema se tratará con morbosa frivolidad. Ya me percaté de ello la primera vez que el dúo productivo (TVE y Mundo Ficción) lo hizo con Fago y su historia: el asesinato del alcalde de la localidad oscense.
Queda claro, entonces, que los sucesos escabrosos de nuestro país iluminan a menudo a Antonio Onetti y sus guionistas (dudo que el proceso sea a la inversa). Hecho que a su vez constata otra cuestión: el déficit de capacidad creativa de ésas cabecitas. Lo más inmoral de todo esto es que el delito todavía no se ha juzgado. Al señor sheriff aún no se le ha puesto la soga, ni las víctimas lo han presenciado (y a juzgar por el estado de nuestro sistema legal no lo harán a corto plazo). No obstante, se ve que Radiotelevisión Española está dispuesta a poner remedio al colapso judicial de este país: los crímenes pasarán antes por el circo que por los juzgados. Ya que los medios de comunicación nos demuestran cada día que priorizan el relato del crimen espectacularizado que la sentencia judicial.

Gracias a La Primera a los españoles nos abordará una sensación de dejà vu constante (dependiendo del volumen de sucesos de crónica negra) e indigestivo: la historia criminal de España se reproducirá doblemente produciendo un sabor peor que cuando se repite la salsa brava después del café.

¡Buagh!

(Coda: “La televisión, (...) un universo dominado por el pánico a ser aburrido y por la presión de divertir a costa de lo que sea”. Pierre Bourdieu, “La televisión, el periodismo y la política”, Contrafuegos)

per Gina Tosas

Al otro lado

Un torbellino de seis historias, seis personajes, que se entrecruzan las unas con las otras motivadas por las causalidades, esta es la matriz del trabajado guión de Faith Akin en su nueva película Al otro lado. No es de extrañar que en Cannes se le concediera el premio al mejor guión original, porque se trata de un puzzle azaroso perfectamente construido que mantiene al espectador en un estado inquietante, a veces de frustración, a la espera de que se resuelva la causalidad central. Akin se inscribe así dentro de una tendencia en el cine (21 gramos de Guillermo Arriaga, la también oscarizada Crash de Paul Hagins o hasta Pulp Fiction) a la fragmentación de la historia en actos dentro de los cuales el punto de vista narrativo cambia según el personaje que lleva a cabo la acción.

Como en su anterior y exitoso largometraje, Gegen die Wand (Contra la pared), la historia que nos cuenta el director alemán de raíces turcas es también la relación entre dos culturas que se han visto obligadas a convivir la una con la otra desde hace muchos años. La inmigración turca en Alemania es una realidad innegable y el marco donde se inscriben los personajes que se balancean como péndulos de uno al otro lado (de ahí el título de la película), de uno a otro país. El paradigma alemán se focaliza principalmente en la madre interpretada por la que fue musa de Fassbinder, una magnífica Hanna Schygulla, mientras que la estrella turca, Nurgül Yesliçay, simboliza la Turquía militante. Tanto éstos como los demás personajes son puestos al límite de sus emociones mediante la experiencia de la muerte que será el motor del cambio, la comprensión y la reconciliación.

>> Para tolerantes de piel sensible, comprometidos socialmente y sosegados.

Lo mejor: la libertad concedida al espectador para valerse de su criterio.

Lo peor: las forzadas muertes accidentales.

Alerta amb els missatges subliminals!

Fa tot just una hora que he tornat a tenir una prova que demostrava la capacitat dels mitjans de comunicació de transmetre, conscient o inconscientment, missatges subliminals. Aquesta vegada es tractava de la ràdio, concretament de l'informatiu de les 18:00 de l'emissora Kiss FM, un butlletí de tres minutets que et bombardeja amb titulars breus amb les quatre dades bàsiques, sovint, no són les suficients per entendre correctament l'actualitat -però aquest és un altre tema que es mereix un altre post-. Anaven per la segona notícia: "La Guardia civil ha rescatado esta tarde a treinta inmigrantes de una patera en la costa de Tenerife(...) Quinze de los ocupantes eran menores de edad y la mayoría de ellos subsaharianos".Fins aquí tot bé. L'error arriba a la següent notícia que explicava com una persona havia estat detinguda per fer-se passar per una altra en l'exàmen del carnet de conduir, sembla innofensiu, però al final el locutor afegeix: "El detenido de orígen nigeriano..." . Realment era necessari remarcar la dada de la procedència del detingut? Canvia alguna cosa el fet que l'home sigui nigerià? És més greu si el que ho ha fet és una persona immigrada? Pel que sembla aquest és el missatge que ens vol transmetre el telenotícies, perquè sinó no m'explico l'incís especial en l'orígen. A més a més, en el cas que ho fos, també deu tenir la nacionalitat espanyola, sinó com es pot presentar en un exàmen oficial de l'Estat?
S'ha escrit i reflexionat bastant (però mai és suficient) sobre el tractament de la immigració en els mitjans de comunicació. Alguna de les qüestions que s'aconsella és la de no nombrar l'orígen ètnic dels protagonistes a no ser que sigui imprescindible per la comprensió dels fets. Aquest no és el cas de la notícia de Kiss FM. Per aquest motiu crec que el redactor ha comès un error greu i un dels molts vicis en els que cauen sovint els periodistes.
Però aquí no s'acaben les meves observacions. Personalment crec que l'ordre de les notícies pot afectar, i fins i tot manipular, les consciències dels receptors. Fixeu-vos que abans de la notícia del carnet de conduir se'ns havia dit que havia arribat a les costes espanyoles una patera amb emmigrants subsaharians (on s'inclouen els nigerians). La relació causa-efecte és sutil, però innevitable: arriben immigrants a Espanya per delinquir. I arribat a aquest punt em pregunto: és una malaurada casualitat o una malèfica intenció? Sigui com sigui, les dues són condemnables.

La criminalització de l’immigrant desregularitzat

El Govern de Silvio Berlusconi ha aprovat avui el projecte de llei que converteix en delicte la immigració il·legal. La mesura, que s’inclou dins del programa de seguretat del nou Executiu, va ser anunciada la setmana passada amb la conseqüent alçament de veus contraries perquè consideren que és una vulneració dels drets humans. Dilluns passat ho feia la Xarxa Europea Contra el Racisme, una ONG que agrupa a més de 600 associacions, amb la publicació d’un comunicat que condemnava el "discurs xenòfob" dels nous governants de centre-dreta que incita de manera oberta a la violència real contra la comunitat immigrant. Així ho constaten els fets succeïts els darrers dies, és a dir, els atacs contra els camps de comunitats romaneses a Nàpols o les agressions aïllades contra persones del mateix col·lectiu.
La nova llei, en el cas que fos aprovada pel Parlament on Berlusconi gaudeix de majoria, preveu aplicar una pena d’entre sis mesos i quatre anys de presó pels immigrants que no estiguin regularitzats. Altrament, també aplica una sèrie de mesures que impedeixen, precisament, la legalització dels nouvinguts. Per exemple, es considera, també, delicte llogar-los un pis, mentre que es limita el període d’allotjament a 18 mesos en els centres d’acollida. Finalment, segons el nou Govern italià, es creu que l’immigrant sense papers que delinqueixi ha de rebre una condemna major que un delinqüent regularitzat.
Amb una llei com aquesta a les mans el nou Executiu de Berlusconi tindrà via lliure per discriminar al col·lectiu immigrant i impossibilitar, d’aquesta manera, la seva integració. Si bé la qüestió de la immigració és quelcom que preocupa a tot Europa, la proposta italiana no ha de ser una possible solució. Com tampoc les són les empreses per Nicolás Sarkozy o el visat per punts de Mariano Rajoy proposat durant la campanya electoral. Totes elles són solucions invàlides perquè en comptes de centrar-se en la destinació de recursos per una millor integració social, pretenen condemnar i estigmatitzar a l’immigrant, simplement per ser això, immigrant. Tant Berlusconi, Sarkozy, Rajoy com altres dirigents de la dreta europea sembla ser que no s’han parat mai a reflexionar en els motius que han obligat a la majoria d’aquest col·lectiu a trobar-se en la seva situació actual. Malauradament, les oportunitats de desenvolupament no són les mateixes a tot arreu, quan tots tenim els mateixos drets a créixer.

Sense pits no ets ningú

La clínica Planas anuncia que farà tests psicològics pels pacients entre 18 i 22 anys. Ja era hora que algú tingués una mica de seny. Però no ens confonguem: celebro la iniciativa perquè, dins del que suposa l’atrocitat moral de la cirurgia estètica, aquesta clínica privada comença a tocar de peus a terra. Ara però, alguna cosa em fa mala espina. Em sorprèn que una empresa que viu de les operacions quirúrgiques que realitza tiri endavant amb una proposta que podria reduir els ingressos anuals. No és que vivim precisament en un món plegat de gestos altruistes, que diguem. El cap d’aquesta factoria pija de reparacions de cossos diu que la majoria de les nenes – perquè les de 18 a 22 són encara unes protodones – demanen uns pits nous. I és que avui dia sense pits no ets ningú. I sinó pregunteu-li a la protagonista de la sèrie de Tele5 de títol tant denigrant com Sin tetas no hay paraíso. No siguem il·lusos, tant pels homes com per les dones la davantera és el primer lloc on miren. Ells per desig impulsiu, pobres! No ho poden evitar. Elles per enveja, han de calcular la potència de la rival. La realitat és aquesta o això és el que ens volen fer creure. Fixeu-vos en el grau de pressió social a la que estan sotmeses aquestes nenes de papà que els regalen un pitram pel seu aniversari. Les cantants i models que els diuen: “Nena aprima’t, però conserva les tetes!”. Els gimnasos i la publicitat dels productes light que a cada estació de l’any troben motius per fer-nos passar gana. A la primavera, la frase ja no és “la sang altera”, sinó “operació bikini i pitrera”. Durant l’estiu aprofiten que et passes els tres mesos ensenyant cuixa per recordar-te que la carnassa amb cel·lulitis –un invent absurd del segle XXI- no està ben vista. I a la tardor que si les vacances d’estiu t’has engreixat i a l’hivern, ai, ai, ai, aquests torrons. Tot plegat no és res més que una estratègia de consum. I les pobres víctimes que es toquen i retoquen el cos any rere any són incapaces d’adonar-se’n. Els tests psicològics són necessaris, i tant! El que aquí sobra són les reparacions de capritx. Aquelles que més que curar un problema de salut l’acaben provocant.

Gina Tosas