Les fronteres són per a mi tant les "físiques" com les mentals. Les primeres són aquelles que tots hem estudiat en els mapes polítics de geografia, les que, malauradament, s'han convertit en la causa principal de les grans desgràcies humanes: guerra, divisió de la riquesa entre els dos móns, murs de la vergonya o l'obstacle fatal per als que necessiten viatjar en la recerca d'una vida amb més possibilitats. 
Ara bé, aquestes no són les úniques fronteres contra les que podem ensopegar al llarg de la nostra vida. També existeixen aquelles que, a causa del seu caràcter abstracte, són les més difícils de superar. M'estic referint a les fronteres que crea la nostra ment, és a dir, els límits que un mateix s'imposa. Moltes vegades, ja sigui influits pel marc social -educació, moral establerta, cultura, etc.- o per la personalitat, ens implantem límits de manera inconscient, sense parar-nos a pensar en la possibilitat de fer-los desaparèixer. És important conèixer quins són els falsos límits que un mateix s'ha construit i aprendre a saltar-los. La comoditat, conformitat, covardia o ignorancia que tant defineixen a la societat d'avui en dia ens impedeixen portar a terme aquest procés de superació. Però precisament, no ens adonem que aquest mecanisme és el que ens permet créixer com a persones i expandir la nostra ment. El sentiment de desconfiança en les nostres capacitats abans de posar-les a prova, per exemple, és una conseqüència de la propia imposició de barreres. Els prejudicis, són altres impediments que hem anat adquirint inconscientment i que és necessari parar-se a pensar en la validesa o justificació d'aquests, perquè, normalment no la tenen.
Els límits ens maten, ens tanquen en un espai del qual, a la llarga, no podrem ni sabrem sortir-ne. Si algú ja es troba còmode en el seu, doncs ho accepto, ara bé, crec que hi ha tantes experiències per descobrir, tantes persones a les que conèixer, tantes causes per les que lluitar, que si no surts de les parets que t'envolten acabaràs renunciant a viure.
