El modelisme: un pretext pel sexe

Ja fa uns dies que ha començat la segona temporada de Supermodelo 2008, el reality de boys i barbies de La Cuatro. La Judith Mascó ja no hi és, potser perquè s’ensumava que aquesta mixtura de gèneres no corresponia a l’afany per atenir-se a la llei de paritat, sinó més aviat per incentivar l’orgia light en el colomar. Tampoc hi és la Cruela de Vil, nom que dèiem amistosament a Cristina Fernández, la directora de la primera temporada. Ara en comptes d’ella hi ha una altra, d’ocelleta, una tal Marie-Ange Schmitt, una francesa que parla un castellà amb accent del seu país per intentar injectar una mica de glamour al programa. No ho aconsegueix, més aviat al contrari. L’efecte s’esvaeix quan le petit oiseau obra el bec: “Bienvenido a vuestro casa”.
L’altre dia els concursants van arribar a la casa o, com ells n’hi diuen eufemísticament, al centro de formación. Els fan la visita guiada pel xalet. Tots encantats amb el luxe. L’estructura de la casa és molt similar a la de la retomàquia, és a dir, ple d’escenaris predilectes pels encontres sexuals: piscines, glorietes al jardí, gandules, etc. Aquí ja se’ls comença a veure el llautó. Però quan arriben a les habitacions (mixtes, naturalment), ja és més que evident, perquè els espera una sorpresa: resulta que només hi ha setze llits per divuit persones. Le petit oiseau diu: “Los otro dos tiene que dormir con esterilla o al jardín”. Ah! Què enginyosos els directius del programa! Per si a cas no hi havia prous elements en el reality orientats a fomentar el festeig nocturn entre els ocellets, ara els obliguen a dormir junts. Perquè no ens creiem que se’ls hagi passat per alt comprar dos llits més, si us plau!
Aquesta és la màquina de fabricar morbo que sustenta l’audiència del programa. No podem oblidar, a més a més, que els espectadors segurament es delecten amb els cossos estupends dels concursants sovint protegits només per una peça minúscula de banyador. ¡Ah! Benvinguts al centre de formació d’afers sexuals on el modelisme és un simple pretext.

Yo me lo guiso, yo me lo como

S’ha parlat, opinat i debatut molt sobre el transvasament, ai! perdó, s’ha de ser "políticament" correcte (mai millor dit ): sobre el "mini-trasvasament" de l’Ebre. I, encara que faci ploure sobre mullat, tampoc em vull perdre l’oportunitat de fer-ho. No és per vici, sinó perquè considero que entorn del concepte de "sequera" de Barcelona hi ha una veritat oculta i ocultada que és necessari treure a la llum o, almenys, fer-ne esment.
Les conseqüències de l’escalfament del planeta són nefastes i la sequera és una d’elles, però és molt fàcil culpar al canvi climàtic de tal desgràcia, precisament perquè no hi ha culpables tangibles. O això és el que ens volen fer creure? En realitat sí que hi ha responsables, potser no del canvi climàtic, però sí de la falta de previsió i corrupció que han agreujat l’escassetat d’aigua a Barcelona. Agbar ("Aigües de Barcelona") és l’empresa principal que gestiona el subministrament d’aigua a la capital catalana i ella és una de les instigadores de col·locar el tema de la sequera en primera línia de l’agenda política i periodística de Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és a partir del malversació intencionada d’aigua.
Aquesta empresa, tot i definir-se com "grup gestor de serveis públics", no deixa de ser el que és, una entitat privada i com el seu nom indica, els seus interessos són abans privats que públics. No és casualitat que els barcelonins siguin els espanyols que més cara paguen l’aigua. Tampoc és fruit de l’atzar que Agbar sigui l’encarregada de bombejar l’aigua de la canonada de 62 quilòmetres que el Govern pretén construir. Ja que ella és la principal benefactora del diner públic destinat a la construcció de totes les instal·lacions fetes per rebre aigua des dels vaixells, dipòsits i canonades. A més a més, la "nostra gestora de bens públics" és l’encarregada de comercialitzar l’aigua amb les empreses que l’embotellen, com Danone o Nestlé, per tant, mentre encareix la factura de l’aigua, potencia la compra d’aigua embotellada mantenint el gust a cal tant característic de les aixetes de la ciutat comtal.
Les solucions més factibles per pal·liar la sequera són moltes, però seria molt difícil dur-les a terme perquè les grans empreses en sortirien perjudicades. Aquest seria el cas de les promotores urbanístiques si s’impedís la construcció a zones sense aigua. O de la mateixa Agbar si se li exigís reparar les fugues. I si tanquessin tots els camps de Golf (un camp de 18 forats gasta la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat 15.000 habitants) de l’àrea metropolitana de Barcelona, els yuppis no en podrien gaudir.

Gina Tosas