Homenatge a un amor innoblidable!

Bé, això que sembla un títol d'una novel·la romanticona, no és res més que el que sento per una ciutat: Berlín. Allà hi vaig viure mig any, poc temps, però el suficient per enamorar-me'n. Què és el que té? Mmm... costa de definir. És tot: la història que arrossega i que es respira a cada recó de la ciutat. Una melancòlia barrejada amb les ganes de renéixer de les cendres (amb la construcció d'edificis dissenyats pels millors arquitectes) i erigir-se com una de les principals capitals culturals europees. Són els seus carrers, les parets decorades de graffits amb missatges, els bars -cadascún amb una personalitat especial-, els parcs innabarcables, els passejos al costat dels canals. I la seva essència: la gent i la llengua que parlen.
Avui, doncs, he volgut fer-li un homenatge: "Berlin, du bist so wunderbar (ets fantàstic)". Espero que us agradi.

La grua del "progrés"

Eren el símbol d'aquell Poble Nou que mica en mica ha anat desapareixent, per convertir-se en "l'innovador" barri del 22@. Dues cases, encara no se sap com, aconseguien sobreviure a l'avanç de les grues. Tocant al símbol del nou "complexe tecnològic" de la ciutat, la Torre Agbar, semblaven dos edificis anacrònics. Allà, s'eregien orgulloses i tossudes, lluitant contra el "progrés" i els edificis de vidre i metall. Allà,... Fins ahir. Quan les grues van començar l'enderroc.

Fa dues setmanes, fent, precisament un reportatge fotogràfic del 22@, vaig captar aquesta imatge de l'última inquilina de la casa centenària. Ella, sortia radiant al balcó a prendre el sol. Però, coneixent els esdeveniments recents, ben bé podria semblar que es lamenti pel que l'esperava.

I el que l'esperava era, això...

Dues imatges, dos moments: un conflicte entre el passat i el futur. Però, per què no es pot construir sense destruir?