L'Església també pot ser d'esquerres

Un bisbe al capdamunt de la política d’un pais i a més d’esquerres. Quin escàndol! poden pensar els ortodoxos tant de l’Esquerre com els catòlics. Però la victòria de l’ex bisbe Fernando Lugo a les últimes eleccions de Paraguay no és ni molt menys una mala notícia. Primerament perquè suposa un canvi de govern del país més corrupte d’Amèrica Llatina. En segon lloc perquè el nou president s’autoproclama el defensor dels pobres, una majoria que ha anat creixent els últims anys. I finalment, el seu triomf és una celebració perquè trenca amb la vinculació de l’Església catòlica i la ideologia de dretes.
Un exemple d’aquesta relació intrínseca s’ha demostrat a Espanya en els últims anys, com és el cas de l’atac als matrimonis homosexuals o, recentment, la persecussió de l’avort i la demanda pública del vot al Partit Popular. El paper retrògrada que ha assumit el Catolicisme a Espanya s’allunya de la idea original del Cristianisme, que és, sobretot, ajudar als més desvalguts.
A diferència dels grans portaveus de l’Església catòlica espanyola, el nou president de Paraguay sembla que té molt clar quin és el rol que ha de jugar un representant del Cristianisme i per això s’autodefineix d’esquerres. Perquè la seva lluita és, des del punt de vista pastoral, donar l’oportunitat als pobres a ser escoltats i a convertir-se, per una vegada a la història del seu país, en el centre de la nova política progressista.
De moment el Vaticà no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra de la nova notícia, com tampoc ho han fet els dirigents de l’Esquerre llatinoamericana. Si les dues parts acceptéssin el nou president seria una agradable sorpresa i la prova que el Catolicisme i l’Esquerre poden anar agafades de la mà. Una lliçó que no li aniria gens malament aprendre a l’Església espanyola. No obstant això, la veritable demostració està en mans de Fernando Lugo, aviam si sabrà aplicar les bases del Cristianisme en la política dels nostres temps.

Domini públic, una obra de teatre sense actors

El diumenge passat vaig anar al teatre a "veure" Domini públic de Roger Bernat i ho escric entre cometes perquè ben bé no vaig "veure" una obra de teatre, sinó que vaig "experimentar-la" (actuar-la). Ja sabia que l'obra de Bernat no era una peça convencional, sinó que es tractava d'una performance, la que obria el cicle "Radicals lliure" dedicat a aquest gènere.

Em dirigia cap al Lliure (on se celebra el cicle) amb la convicció que el que m'esperava em sorprendria - les performances tenen sempre aquest toc transgressor que no et deixa indiferent-, però no hagués imaginat mai que em trobaria amb el que em vaig trobar. Era una obra de teatre sense actors! Els únics que estavem allà erem nosaltres, els del públic i tres acomodadores. I l'espai on ens trobavem era la plaça Margarida Xingú (entre el Lliure i el Mercat de les Flors). Tots portavem sobre el cap uns auriculars que ens havien donat just a l'entrar (o sortir) i escoltavem a Mozart.

De sobte, una veu ens comença a parlar donant-nos instruccions sobre les posicions de les acomodadores: una a l'esquerra de la plaça amb un cartell que deia "esquerra", l'altre a la dreta i la tercera prop del teatre. La veu deia que allò ens ajudaria a orientar-nos. Quina por! Quina emoció! Quanta expectació!

La veu ens parlava en primera persona: "Has vingut per recomenació d'un amic? Ves al centre de la plaça"... Havia començat la funció. Durant els propers 90 minuts la veu no pararia de fer-nos preguntes i nosaltres a respondre amb gestos, accions, desplaçaments, etc.

A tots nosaltres ens interrogaven a través dels auriculars: "Guanyes més de 1000 euros al mes? Ves a la dreta", "Guanyes menys de 1000 euros al mes? Ves a l'esquerre". Una pregunta darrera l'altre i el grup no parava de disgregar-se i agrupar-se, segons la resposta que donaves.

Les preguntes eren de tot tipus i cadascuna d'elles et produia més o menys emocions. Algunes et feien sentir avergonyida: "Has desconfiat alguna vegada d'un àrab? Abaixa el cap". D'altres te n'orgulleixíes: "Avui has llegit el diari?Fes tres passes endavant". Hi havien preguntes que t'entristíen: "No tens pares?Ves al centre de la plaça", però també hi havien les que et feien riure: "Has anat a comprar alguna vegada a l'Open Cor? Ves a la dreta" i tots hi vam anar.

La majoria d'elles contribuien a construir-te una identitat, a conèixer el teu interior descobrint-lo als demés, perquè tots aquells desconeguts que "jugaven" amb tu estaven veient com erets, però no et feia sentir desprotegida perquè ells també s'exposaven a tu. En una altra situació potser ens haguéssim jutjat els uns als altres, però no va ser així, m'és aviat al contrari, vam acabar més units del que estavem.

Roger Bernat ha aconseguit amb la seva performance trencar amb el concepte de públic i no només fent-lo actuar, sinó també obligant-lo a desfer-se de l'hermetica carcassa que ens acompanya al dia a dia i a parar-se a pensar en què ets, qui ets. L'obra va acabar dins d'una sala del teatre i en una pantalla gegant, escrita la resposta a l'última pregunta: "Creus que podràs arribar mai a respondre correctament? Sí, deixa'm temps". Sí, algun dia podrem arribar a conèixer el que som i, sobretot, a reconèixer-ho obertament.