El diumenge passat vaig anar al teatre a "veure" Domini públic de Roger Bernat i ho escric entre cometes perquè ben bé no vaig "veure" una obra de teatre, sinó que vaig "experimentar-la" (actuar-la). Ja sabia que l'obra de Bernat no era una peça convencional, sinó que es tractava d'una performance, la que obria el cicle "Radicals lliure" dedicat a aquest gènere.
Em dirigia cap al Lliure (on se celebra el cicle) amb la convicció que el que m'esperava em sorprendria - les performances tenen sempre aquest toc transgressor que no et deixa indiferent-, però no hagués imaginat mai que em trobaria amb el que em vaig trobar. Era una obra de teatre sense actors! Els únics que estavem allà erem nosaltres, els del públic i tres acomodadores. I l'espai on ens trobavem era la plaça Margarida Xingú (entre el Lliure i el Mercat de les Flors). Tots portavem sobre el cap uns auriculars que ens havien donat just a l'entrar (o sortir) i escoltavem a Mozart.
De sobte, una veu ens comença a parlar donant-nos instruccions sobre les posicions de les acomodadores: una a l'esquerra de la plaça amb un cartell que deia "esquerra", l'altre a la dreta i la tercera prop del teatre. La veu deia que allò ens ajudaria a orientar-nos. Quina por! Quina emoció! Quanta expectació!
La veu ens parlava en primera persona: "Has vingut per recomenació d'un amic? Ves al centre de la plaça"... Havia començat la funció. Durant els propers 90 minuts la veu no pararia de fer-nos preguntes i nosaltres a respondre amb gestos, accions, desplaçaments, etc.
A tots nosaltres ens interrogaven a través dels auriculars: "Guanyes més de 1000 euros al mes? Ves a la dreta", "Guanyes menys de 1000 euros al mes? Ves a l'esquerre". Una pregunta darrera l'altre i el grup no parava de disgregar-se i agrupar-se, segons la resposta que donaves.
Les preguntes eren de tot tipus i cadascuna d'elles et produia més o menys emocions. Algunes et feien sentir avergonyida: "Has desconfiat alguna vegada d'un àrab? Abaixa el cap". D'altres te n'orgulleixíes: "Avui has llegit el diari?Fes tres passes endavant". Hi havien preguntes que t'entristíen: "No tens pares?Ves al centre de la plaça", però també hi havien les que et feien riure: "Has anat a comprar alguna vegada a l'Open Cor? Ves a la dreta" i tots hi vam anar.
La majoria d'elles contribuien a construir-te una identitat, a conèixer el teu interior descobrint-lo als demés, perquè tots aquells desconeguts que "jugaven" amb tu estaven veient com erets, però no et feia sentir desprotegida perquè ells també s'exposaven a tu. En una altra situació potser ens haguéssim jutjat els uns als altres, però no va ser així, m'és aviat al contrari, vam acabar més units del que estavem.
Roger Bernat ha aconseguit amb la seva performance trencar amb el concepte de públic i no només fent-lo actuar, sinó també obligant-lo a desfer-se de l'hermetica carcassa que ens acompanya al dia a dia i a parar-se a pensar en què ets, qui ets. L'obra va acabar dins d'una sala del teatre i en una pantalla gegant, escrita la resposta a l'última pregunta: "Creus que podràs arribar mai a respondre correctament? Sí, deixa'm temps". Sí, algun dia podrem arribar a conèixer el que som i, sobretot, a reconèixer-ho obertament.
No hay comentarios:
Publicar un comentario