Al Sant Jordi d’engany tothom preguntava per ella, Najat El Hachmi, o bé pel seu últim llibre, L’últim patriarca. No es tracta d’un suposició, la hipòtesis es verifica amb el recompte final de vendes: l’obra de ficció escrita en català més venuda ha estat la de El Hachmi. I és que comptar amb el Premi Ramón Llull del 2008 amb tant sols 28 anys i una novel·la anterior a l’esquena (Jo també sóc catalana), té un mèrit considerable que els catalans han sabut reconèixer.
O potser l’èxit es deu a la història que ens narra l’escriptora d’origen rifeny (Marroc) i que té de llengua mare l’amazic. Un relat que ens explica la fi d’una tradició patriarcal molt arrelada a la cultura marroquina, però, en definitiva, podria aplicar-se a totes aquelles societats que s’han construït sobre un ordre establert on hi predomina l’home.
A les primeres pàgines, ja se’ns explica l’objectiu del llibre: “Aquesta és l’única veritat que us volem explicar, la d’un pare que ha d’afrontar la frustració de no veure acomplert el seu destí, la d’una filla que, sense haver-s’ho proposat, va canviar la història dels Driouch per sempre”.
Tal introducció recorda els començaments dels contes i és que l’escriptora reconeix ser hereva d’una tradició oral que li han permès aportar innovacions en les estructures narratives. Així doncs, un dels trets sorprenents del seu estil és precisament aquesta incursió al llenguatge d’uns recursos que provenen d’una llengua desconeguda pel lector català, però que, gràcies a la mediació de Hachmi, li són assequibles. Tot plegat proporciona una certa creativitat i dóna un toc exòtic al català.
A l’escriptora se la ha comparada amb Mercè Rodoreda pel seu afany de trencar tabús i ella mateixa l’ha reconeguda com una dels seus grans referents literaris, fins i tot la protagonista de l’obra la cita en un moment. De fet, encara que la història no és autobiogràfica, la filla de l’últim patriarca i narradora de l’obra té molts punts en comú amb Najat El Hachmi. Les dues van néixer al Rif i van emigrar de nenes cap a Espanya on ja hi havia immigrat el seu pare anys abans, també van anar a viure a una capital de comarca, la de Vic, i les dues acabaran sent escriptores.
El que no se sap és si Najat El Hachmi va arribar mai a patir la violència domèstica i dramàtica com la que viu a casa la protagonista. Ella diu que s’ha inspirat en fets que li ha passat a la gent que la rodejava i d’allò que li sorgia a ella com escriptora.
Tot plegat és un relat de intensitat tràgica i violenta, però que el llenguatge planer, amb un toc naive i paradoxal a la vegada, permet llegir d’una tirada.
O potser l’èxit es deu a la història que ens narra l’escriptora d’origen rifeny (Marroc) i que té de llengua mare l’amazic. Un relat que ens explica la fi d’una tradició patriarcal molt arrelada a la cultura marroquina, però, en definitiva, podria aplicar-se a totes aquelles societats que s’han construït sobre un ordre establert on hi predomina l’home.
A les primeres pàgines, ja se’ns explica l’objectiu del llibre: “Aquesta és l’única veritat que us volem explicar, la d’un pare que ha d’afrontar la frustració de no veure acomplert el seu destí, la d’una filla que, sense haver-s’ho proposat, va canviar la història dels Driouch per sempre”.
Tal introducció recorda els començaments dels contes i és que l’escriptora reconeix ser hereva d’una tradició oral que li han permès aportar innovacions en les estructures narratives. Així doncs, un dels trets sorprenents del seu estil és precisament aquesta incursió al llenguatge d’uns recursos que provenen d’una llengua desconeguda pel lector català, però que, gràcies a la mediació de Hachmi, li són assequibles. Tot plegat proporciona una certa creativitat i dóna un toc exòtic al català.
A l’escriptora se la ha comparada amb Mercè Rodoreda pel seu afany de trencar tabús i ella mateixa l’ha reconeguda com una dels seus grans referents literaris, fins i tot la protagonista de l’obra la cita en un moment. De fet, encara que la història no és autobiogràfica, la filla de l’últim patriarca i narradora de l’obra té molts punts en comú amb Najat El Hachmi. Les dues van néixer al Rif i van emigrar de nenes cap a Espanya on ja hi havia immigrat el seu pare anys abans, també van anar a viure a una capital de comarca, la de Vic, i les dues acabaran sent escriptores.
El que no se sap és si Najat El Hachmi va arribar mai a patir la violència domèstica i dramàtica com la que viu a casa la protagonista. Ella diu que s’ha inspirat en fets que li ha passat a la gent que la rodejava i d’allò que li sorgia a ella com escriptora.
Tot plegat és un relat de intensitat tràgica i violenta, però que el llenguatge planer, amb un toc naive i paradoxal a la vegada, permet llegir d’una tirada.
No hay comentarios:
Publicar un comentario