CiU veu “vergonyós” que Barcelona sigui “meca de la prostitució” mentre elles defensen decidir lliurement sobre el seu cos

Barcelona.- Gina Tosas
“Una de les coses més importants per aquesta ciutat és acabar amb una imatge de prostitució que semblarà graciosa, però que jo trobo vergonyosa”, afirmava la setmana passada el President del Grup Municipal de Convergència i Unió, Xavier Trias. El cap de l’oposició de l’Ajuntament lamenta que “aquesta ciutat sigui com una meca de la prostitució”. En canvi, la Secretaria i Cofundadora del Col·lectiu de Transsexuals de Catalunya i també representant del Consell Municipal de Gais, Lesbianes i Homes i Dones Transsexuals, Beatriz Espejos, creu que la “decisió de les dones a comerciar amb el seu cos no ha de ser il·legal, però sempre de forma lliure”, matisa.
En referència a les batudes policials contra una presumpta xarxa de prostitució romanesa al barri del Raval la setmana passada, Trias les recolza plenament: “Tot el que sigui lluitar contra l’esclavatge de les persones el segle XXI, em sembla bé”. Però la Plataforma de Treball Sexual i Convivència (PTSC), que inclou entitats com el Col·lectiu de Transsexuals o Genera (Associació en Defensa als Drets de les Dones), tot i estar en contra de l’explotació, també alerta de l’arbitrarietat de les accions dels cossos policials en aquestes operacions. Segons la Plataforma, en aquestes batudes surten molt perjudicades les noies, que “han passat ràpidament de ser víctimes a il·legals”, ja que no tenen papers. I afegeix que “moltes d’aquestes noies acaben a la presó de la Verneda, esperant el procés d’expulsió del país”.
Davant d’aquesta situació irregular i “vulnerable” de les dones la PTSC exigeix que se’ls concedeixi el permís de residència per col·laboració amb les autoritats. Sobre les conseqüències que l’acció policial pot reportar a les prostitutes, Xavier Trias, creu que l’Ajuntament: “ha de lluitar contra l’explotació de dones i nois, però també ha de posar un conjunt de mesures socials per saber què fer amb aquestes persones”.
Al text alternatiu a l’ordenança cívica del 2006, Trias proposa fer una Agència de la Prostitució i exigeix que s’ha d’acabar amb el comerç sexual públic: “Eliminem la possibilitat que l'Alcalde reguli les zones de la ciutat on no es pot exercir la prostitució al carrer. La prohibim a tots els carrers de la ciutat.” Per contra, Beatriz Espejos, afirma que “la prostitució al carrer és la més honesta que hi ha, són precisament les que treballen al carrer, les més autònomes”. Quan a Beatriz li comentes que hi ha grups que volen acabar amb la prostitució ella et parla, llavors, del que anomena “l’actual societat putófoba”: Avui dia “escandalitza que una dona decideixi sobre el seu propi cos i el seu sexe. Què ens han dit sempre des de petites? Nena no siguis puta, això és de puta, etc. Rebem a la nostra educació un missatge masculitzant”.

El modelisme: un pretext pel sexe

Ja fa uns dies que ha començat la segona temporada de Supermodelo 2008, el reality de boys i barbies de La Cuatro. La Judith Mascó ja no hi és, potser perquè s’ensumava que aquesta mixtura de gèneres no corresponia a l’afany per atenir-se a la llei de paritat, sinó més aviat per incentivar l’orgia light en el colomar. Tampoc hi és la Cruela de Vil, nom que dèiem amistosament a Cristina Fernández, la directora de la primera temporada. Ara en comptes d’ella hi ha una altra, d’ocelleta, una tal Marie-Ange Schmitt, una francesa que parla un castellà amb accent del seu país per intentar injectar una mica de glamour al programa. No ho aconsegueix, més aviat al contrari. L’efecte s’esvaeix quan le petit oiseau obra el bec: “Bienvenido a vuestro casa”.
L’altre dia els concursants van arribar a la casa o, com ells n’hi diuen eufemísticament, al centro de formación. Els fan la visita guiada pel xalet. Tots encantats amb el luxe. L’estructura de la casa és molt similar a la de la retomàquia, és a dir, ple d’escenaris predilectes pels encontres sexuals: piscines, glorietes al jardí, gandules, etc. Aquí ja se’ls comença a veure el llautó. Però quan arriben a les habitacions (mixtes, naturalment), ja és més que evident, perquè els espera una sorpresa: resulta que només hi ha setze llits per divuit persones. Le petit oiseau diu: “Los otro dos tiene que dormir con esterilla o al jardín”. Ah! Què enginyosos els directius del programa! Per si a cas no hi havia prous elements en el reality orientats a fomentar el festeig nocturn entre els ocellets, ara els obliguen a dormir junts. Perquè no ens creiem que se’ls hagi passat per alt comprar dos llits més, si us plau!
Aquesta és la màquina de fabricar morbo que sustenta l’audiència del programa. No podem oblidar, a més a més, que els espectadors segurament es delecten amb els cossos estupends dels concursants sovint protegits només per una peça minúscula de banyador. ¡Ah! Benvinguts al centre de formació d’afers sexuals on el modelisme és un simple pretext.

Yo me lo guiso, yo me lo como

S’ha parlat, opinat i debatut molt sobre el transvasament, ai! perdó, s’ha de ser "políticament" correcte (mai millor dit ): sobre el "mini-trasvasament" de l’Ebre. I, encara que faci ploure sobre mullat, tampoc em vull perdre l’oportunitat de fer-ho. No és per vici, sinó perquè considero que entorn del concepte de "sequera" de Barcelona hi ha una veritat oculta i ocultada que és necessari treure a la llum o, almenys, fer-ne esment.
Les conseqüències de l’escalfament del planeta són nefastes i la sequera és una d’elles, però és molt fàcil culpar al canvi climàtic de tal desgràcia, precisament perquè no hi ha culpables tangibles. O això és el que ens volen fer creure? En realitat sí que hi ha responsables, potser no del canvi climàtic, però sí de la falta de previsió i corrupció que han agreujat l’escassetat d’aigua a Barcelona. Agbar ("Aigües de Barcelona") és l’empresa principal que gestiona el subministrament d’aigua a la capital catalana i ella és una de les instigadores de col·locar el tema de la sequera en primera línia de l’agenda política i periodística de Catalunya. Una de les maneres de fer-ho és a partir del malversació intencionada d’aigua.
Aquesta empresa, tot i definir-se com "grup gestor de serveis públics", no deixa de ser el que és, una entitat privada i com el seu nom indica, els seus interessos són abans privats que públics. No és casualitat que els barcelonins siguin els espanyols que més cara paguen l’aigua. Tampoc és fruit de l’atzar que Agbar sigui l’encarregada de bombejar l’aigua de la canonada de 62 quilòmetres que el Govern pretén construir. Ja que ella és la principal benefactora del diner públic destinat a la construcció de totes les instal·lacions fetes per rebre aigua des dels vaixells, dipòsits i canonades. A més a més, la "nostra gestora de bens públics" és l’encarregada de comercialitzar l’aigua amb les empreses que l’embotellen, com Danone o Nestlé, per tant, mentre encareix la factura de l’aigua, potencia la compra d’aigua embotellada mantenint el gust a cal tant característic de les aixetes de la ciutat comtal.
Les solucions més factibles per pal·liar la sequera són moltes, però seria molt difícil dur-les a terme perquè les grans empreses en sortirien perjudicades. Aquest seria el cas de les promotores urbanístiques si s’impedís la construcció a zones sense aigua. O de la mateixa Agbar si se li exigís reparar les fugues. I si tanquessin tots els camps de Golf (un camp de 18 forats gasta la mateixa quantitat d’aigua que una ciutat 15.000 habitants) de l’àrea metropolitana de Barcelona, els yuppis no en podrien gaudir.

Gina Tosas

Dejà vu indigestivo

Televisión Española prepara una miniserie inspirada en los hechos de corrupción policial de Coslada. Como si la realidad no fuera bastante cruel, la televisión pública de este país se regocija en la desgracia de una fracción de su teórica audiencia (83.200 habitantes) para recordárselo.
Lo sucedido en este pueblo, casi ciudad, de Madrid es tremendamente condenable y denunciable (que ya se hizo durante mucho tiempo y se ha cumplido definitivamente). Los mismos adjetivos son aplicables a su reproducción televisiva. Conociendo los productos que hasta ahora ha creado “nuestra” cadena cabe esperar que el tema se tratará con morbosa frivolidad. Ya me percaté de ello la primera vez que el dúo productivo (TVE y Mundo Ficción) lo hizo con Fago y su historia: el asesinato del alcalde de la localidad oscense.
Queda claro, entonces, que los sucesos escabrosos de nuestro país iluminan a menudo a Antonio Onetti y sus guionistas (dudo que el proceso sea a la inversa). Hecho que a su vez constata otra cuestión: el déficit de capacidad creativa de ésas cabecitas. Lo más inmoral de todo esto es que el delito todavía no se ha juzgado. Al señor sheriff aún no se le ha puesto la soga, ni las víctimas lo han presenciado (y a juzgar por el estado de nuestro sistema legal no lo harán a corto plazo). No obstante, se ve que Radiotelevisión Española está dispuesta a poner remedio al colapso judicial de este país: los crímenes pasarán antes por el circo que por los juzgados. Ya que los medios de comunicación nos demuestran cada día que priorizan el relato del crimen espectacularizado que la sentencia judicial.

Gracias a La Primera a los españoles nos abordará una sensación de dejà vu constante (dependiendo del volumen de sucesos de crónica negra) e indigestivo: la historia criminal de España se reproducirá doblemente produciendo un sabor peor que cuando se repite la salsa brava después del café.

¡Buagh!

(Coda: “La televisión, (...) un universo dominado por el pánico a ser aburrido y por la presión de divertir a costa de lo que sea”. Pierre Bourdieu, “La televisión, el periodismo y la política”, Contrafuegos)

per Gina Tosas

Al otro lado

Un torbellino de seis historias, seis personajes, que se entrecruzan las unas con las otras motivadas por las causalidades, esta es la matriz del trabajado guión de Faith Akin en su nueva película Al otro lado. No es de extrañar que en Cannes se le concediera el premio al mejor guión original, porque se trata de un puzzle azaroso perfectamente construido que mantiene al espectador en un estado inquietante, a veces de frustración, a la espera de que se resuelva la causalidad central. Akin se inscribe así dentro de una tendencia en el cine (21 gramos de Guillermo Arriaga, la también oscarizada Crash de Paul Hagins o hasta Pulp Fiction) a la fragmentación de la historia en actos dentro de los cuales el punto de vista narrativo cambia según el personaje que lleva a cabo la acción.

Como en su anterior y exitoso largometraje, Gegen die Wand (Contra la pared), la historia que nos cuenta el director alemán de raíces turcas es también la relación entre dos culturas que se han visto obligadas a convivir la una con la otra desde hace muchos años. La inmigración turca en Alemania es una realidad innegable y el marco donde se inscriben los personajes que se balancean como péndulos de uno al otro lado (de ahí el título de la película), de uno a otro país. El paradigma alemán se focaliza principalmente en la madre interpretada por la que fue musa de Fassbinder, una magnífica Hanna Schygulla, mientras que la estrella turca, Nurgül Yesliçay, simboliza la Turquía militante. Tanto éstos como los demás personajes son puestos al límite de sus emociones mediante la experiencia de la muerte que será el motor del cambio, la comprensión y la reconciliación.

>> Para tolerantes de piel sensible, comprometidos socialmente y sosegados.

Lo mejor: la libertad concedida al espectador para valerse de su criterio.

Lo peor: las forzadas muertes accidentales.

Alerta amb els missatges subliminals!

Fa tot just una hora que he tornat a tenir una prova que demostrava la capacitat dels mitjans de comunicació de transmetre, conscient o inconscientment, missatges subliminals. Aquesta vegada es tractava de la ràdio, concretament de l'informatiu de les 18:00 de l'emissora Kiss FM, un butlletí de tres minutets que et bombardeja amb titulars breus amb les quatre dades bàsiques, sovint, no són les suficients per entendre correctament l'actualitat -però aquest és un altre tema que es mereix un altre post-. Anaven per la segona notícia: "La Guardia civil ha rescatado esta tarde a treinta inmigrantes de una patera en la costa de Tenerife(...) Quinze de los ocupantes eran menores de edad y la mayoría de ellos subsaharianos".Fins aquí tot bé. L'error arriba a la següent notícia que explicava com una persona havia estat detinguda per fer-se passar per una altra en l'exàmen del carnet de conduir, sembla innofensiu, però al final el locutor afegeix: "El detenido de orígen nigeriano..." . Realment era necessari remarcar la dada de la procedència del detingut? Canvia alguna cosa el fet que l'home sigui nigerià? És més greu si el que ho ha fet és una persona immigrada? Pel que sembla aquest és el missatge que ens vol transmetre el telenotícies, perquè sinó no m'explico l'incís especial en l'orígen. A més a més, en el cas que ho fos, també deu tenir la nacionalitat espanyola, sinó com es pot presentar en un exàmen oficial de l'Estat?
S'ha escrit i reflexionat bastant (però mai és suficient) sobre el tractament de la immigració en els mitjans de comunicació. Alguna de les qüestions que s'aconsella és la de no nombrar l'orígen ètnic dels protagonistes a no ser que sigui imprescindible per la comprensió dels fets. Aquest no és el cas de la notícia de Kiss FM. Per aquest motiu crec que el redactor ha comès un error greu i un dels molts vicis en els que cauen sovint els periodistes.
Però aquí no s'acaben les meves observacions. Personalment crec que l'ordre de les notícies pot afectar, i fins i tot manipular, les consciències dels receptors. Fixeu-vos que abans de la notícia del carnet de conduir se'ns havia dit que havia arribat a les costes espanyoles una patera amb emmigrants subsaharians (on s'inclouen els nigerians). La relació causa-efecte és sutil, però innevitable: arriben immigrants a Espanya per delinquir. I arribat a aquest punt em pregunto: és una malaurada casualitat o una malèfica intenció? Sigui com sigui, les dues són condemnables.

La criminalització de l’immigrant desregularitzat

El Govern de Silvio Berlusconi ha aprovat avui el projecte de llei que converteix en delicte la immigració il·legal. La mesura, que s’inclou dins del programa de seguretat del nou Executiu, va ser anunciada la setmana passada amb la conseqüent alçament de veus contraries perquè consideren que és una vulneració dels drets humans. Dilluns passat ho feia la Xarxa Europea Contra el Racisme, una ONG que agrupa a més de 600 associacions, amb la publicació d’un comunicat que condemnava el "discurs xenòfob" dels nous governants de centre-dreta que incita de manera oberta a la violència real contra la comunitat immigrant. Així ho constaten els fets succeïts els darrers dies, és a dir, els atacs contra els camps de comunitats romaneses a Nàpols o les agressions aïllades contra persones del mateix col·lectiu.
La nova llei, en el cas que fos aprovada pel Parlament on Berlusconi gaudeix de majoria, preveu aplicar una pena d’entre sis mesos i quatre anys de presó pels immigrants que no estiguin regularitzats. Altrament, també aplica una sèrie de mesures que impedeixen, precisament, la legalització dels nouvinguts. Per exemple, es considera, també, delicte llogar-los un pis, mentre que es limita el període d’allotjament a 18 mesos en els centres d’acollida. Finalment, segons el nou Govern italià, es creu que l’immigrant sense papers que delinqueixi ha de rebre una condemna major que un delinqüent regularitzat.
Amb una llei com aquesta a les mans el nou Executiu de Berlusconi tindrà via lliure per discriminar al col·lectiu immigrant i impossibilitar, d’aquesta manera, la seva integració. Si bé la qüestió de la immigració és quelcom que preocupa a tot Europa, la proposta italiana no ha de ser una possible solució. Com tampoc les són les empreses per Nicolás Sarkozy o el visat per punts de Mariano Rajoy proposat durant la campanya electoral. Totes elles són solucions invàlides perquè en comptes de centrar-se en la destinació de recursos per una millor integració social, pretenen condemnar i estigmatitzar a l’immigrant, simplement per ser això, immigrant. Tant Berlusconi, Sarkozy, Rajoy com altres dirigents de la dreta europea sembla ser que no s’han parat mai a reflexionar en els motius que han obligat a la majoria d’aquest col·lectiu a trobar-se en la seva situació actual. Malauradament, les oportunitats de desenvolupament no són les mateixes a tot arreu, quan tots tenim els mateixos drets a créixer.

Sense pits no ets ningú

La clínica Planas anuncia que farà tests psicològics pels pacients entre 18 i 22 anys. Ja era hora que algú tingués una mica de seny. Però no ens confonguem: celebro la iniciativa perquè, dins del que suposa l’atrocitat moral de la cirurgia estètica, aquesta clínica privada comença a tocar de peus a terra. Ara però, alguna cosa em fa mala espina. Em sorprèn que una empresa que viu de les operacions quirúrgiques que realitza tiri endavant amb una proposta que podria reduir els ingressos anuals. No és que vivim precisament en un món plegat de gestos altruistes, que diguem. El cap d’aquesta factoria pija de reparacions de cossos diu que la majoria de les nenes – perquè les de 18 a 22 són encara unes protodones – demanen uns pits nous. I és que avui dia sense pits no ets ningú. I sinó pregunteu-li a la protagonista de la sèrie de Tele5 de títol tant denigrant com Sin tetas no hay paraíso. No siguem il·lusos, tant pels homes com per les dones la davantera és el primer lloc on miren. Ells per desig impulsiu, pobres! No ho poden evitar. Elles per enveja, han de calcular la potència de la rival. La realitat és aquesta o això és el que ens volen fer creure. Fixeu-vos en el grau de pressió social a la que estan sotmeses aquestes nenes de papà que els regalen un pitram pel seu aniversari. Les cantants i models que els diuen: “Nena aprima’t, però conserva les tetes!”. Els gimnasos i la publicitat dels productes light que a cada estació de l’any troben motius per fer-nos passar gana. A la primavera, la frase ja no és “la sang altera”, sinó “operació bikini i pitrera”. Durant l’estiu aprofiten que et passes els tres mesos ensenyant cuixa per recordar-te que la carnassa amb cel·lulitis –un invent absurd del segle XXI- no està ben vista. I a la tardor que si les vacances d’estiu t’has engreixat i a l’hivern, ai, ai, ai, aquests torrons. Tot plegat no és res més que una estratègia de consum. I les pobres víctimes que es toquen i retoquen el cos any rere any són incapaces d’adonar-se’n. Els tests psicològics són necessaris, i tant! El que aquí sobra són les reparacions de capritx. Aquelles que més que curar un problema de salut l’acaben provocant.

Gina Tosas

El “macho español” marroquí

Al Sant Jordi d’engany tothom preguntava per ella, Najat El Hachmi, o bé pel seu últim llibre, L’últim patriarca. No es tracta d’un suposició, la hipòtesis es verifica amb el recompte final de vendes: l’obra de ficció escrita en català més venuda ha estat la de El Hachmi. I és que comptar amb el Premi Ramón Llull del 2008 amb tant sols 28 anys i una novel·la anterior a l’esquena (Jo també sóc catalana), té un mèrit considerable que els catalans han sabut reconèixer.
O potser l’èxit es deu a la història que ens narra l’escriptora d’origen rifeny (Marroc) i que té de llengua mare l’amazic. Un relat que ens explica la fi d’una tradició patriarcal molt arrelada a la cultura marroquina, però, en definitiva, podria aplicar-se a totes aquelles societats que s’han construït sobre un ordre establert on hi predomina l’home.
A les primeres pàgines, ja se’ns explica l’objectiu del llibre: “Aquesta és l’única veritat que us volem explicar, la d’un pare que ha d’afrontar la frustració de no veure acomplert el seu destí, la d’una filla que, sense haver-s’ho proposat, va canviar la història dels Driouch per sempre”.
Tal introducció recorda els començaments dels contes i és que l’escriptora reconeix ser hereva d’una tradició oral que li han permès aportar innovacions en les estructures narratives. Així doncs, un dels trets sorprenents del seu estil és precisament aquesta incursió al llenguatge d’uns recursos que provenen d’una llengua desconeguda pel lector català, però que, gràcies a la mediació de Hachmi, li són assequibles. Tot plegat proporciona una certa creativitat i dóna un toc exòtic al català.
A l’escriptora se la ha comparada amb Mercè Rodoreda pel seu afany de trencar tabús i ella mateixa l’ha reconeguda com una dels seus grans referents literaris, fins i tot la protagonista de l’obra la cita en un moment. De fet, encara que la història no és autobiogràfica, la filla de l’últim patriarca i narradora de l’obra té molts punts en comú amb Najat El Hachmi. Les dues van néixer al Rif i van emigrar de nenes cap a Espanya on ja hi havia immigrat el seu pare anys abans, també van anar a viure a una capital de comarca, la de Vic, i les dues acabaran sent escriptores.
El que no se sap és si Najat El Hachmi va arribar mai a patir la violència domèstica i dramàtica com la que viu a casa la protagonista. Ella diu que s’ha inspirat en fets que li ha passat a la gent que la rodejava i d’allò que li sorgia a ella com escriptora.
Tot plegat és un relat de intensitat tràgica i violenta, però que el llenguatge planer, amb un toc naive i paradoxal a la vegada, permet llegir d’una tirada.

L'Església també pot ser d'esquerres

Un bisbe al capdamunt de la política d’un pais i a més d’esquerres. Quin escàndol! poden pensar els ortodoxos tant de l’Esquerre com els catòlics. Però la victòria de l’ex bisbe Fernando Lugo a les últimes eleccions de Paraguay no és ni molt menys una mala notícia. Primerament perquè suposa un canvi de govern del país més corrupte d’Amèrica Llatina. En segon lloc perquè el nou president s’autoproclama el defensor dels pobres, una majoria que ha anat creixent els últims anys. I finalment, el seu triomf és una celebració perquè trenca amb la vinculació de l’Església catòlica i la ideologia de dretes.
Un exemple d’aquesta relació intrínseca s’ha demostrat a Espanya en els últims anys, com és el cas de l’atac als matrimonis homosexuals o, recentment, la persecussió de l’avort i la demanda pública del vot al Partit Popular. El paper retrògrada que ha assumit el Catolicisme a Espanya s’allunya de la idea original del Cristianisme, que és, sobretot, ajudar als més desvalguts.
A diferència dels grans portaveus de l’Església catòlica espanyola, el nou president de Paraguay sembla que té molt clar quin és el rol que ha de jugar un representant del Cristianisme i per això s’autodefineix d’esquerres. Perquè la seva lluita és, des del punt de vista pastoral, donar l’oportunitat als pobres a ser escoltats i a convertir-se, per una vegada a la història del seu país, en el centre de la nova política progressista.
De moment el Vaticà no s’ha pronunciat ni a favor ni en contra de la nova notícia, com tampoc ho han fet els dirigents de l’Esquerre llatinoamericana. Si les dues parts acceptéssin el nou president seria una agradable sorpresa i la prova que el Catolicisme i l’Esquerre poden anar agafades de la mà. Una lliçó que no li aniria gens malament aprendre a l’Església espanyola. No obstant això, la veritable demostració està en mans de Fernando Lugo, aviam si sabrà aplicar les bases del Cristianisme en la política dels nostres temps.

Domini públic, una obra de teatre sense actors

El diumenge passat vaig anar al teatre a "veure" Domini públic de Roger Bernat i ho escric entre cometes perquè ben bé no vaig "veure" una obra de teatre, sinó que vaig "experimentar-la" (actuar-la). Ja sabia que l'obra de Bernat no era una peça convencional, sinó que es tractava d'una performance, la que obria el cicle "Radicals lliure" dedicat a aquest gènere.

Em dirigia cap al Lliure (on se celebra el cicle) amb la convicció que el que m'esperava em sorprendria - les performances tenen sempre aquest toc transgressor que no et deixa indiferent-, però no hagués imaginat mai que em trobaria amb el que em vaig trobar. Era una obra de teatre sense actors! Els únics que estavem allà erem nosaltres, els del públic i tres acomodadores. I l'espai on ens trobavem era la plaça Margarida Xingú (entre el Lliure i el Mercat de les Flors). Tots portavem sobre el cap uns auriculars que ens havien donat just a l'entrar (o sortir) i escoltavem a Mozart.

De sobte, una veu ens comença a parlar donant-nos instruccions sobre les posicions de les acomodadores: una a l'esquerra de la plaça amb un cartell que deia "esquerra", l'altre a la dreta i la tercera prop del teatre. La veu deia que allò ens ajudaria a orientar-nos. Quina por! Quina emoció! Quanta expectació!

La veu ens parlava en primera persona: "Has vingut per recomenació d'un amic? Ves al centre de la plaça"... Havia començat la funció. Durant els propers 90 minuts la veu no pararia de fer-nos preguntes i nosaltres a respondre amb gestos, accions, desplaçaments, etc.

A tots nosaltres ens interrogaven a través dels auriculars: "Guanyes més de 1000 euros al mes? Ves a la dreta", "Guanyes menys de 1000 euros al mes? Ves a l'esquerre". Una pregunta darrera l'altre i el grup no parava de disgregar-se i agrupar-se, segons la resposta que donaves.

Les preguntes eren de tot tipus i cadascuna d'elles et produia més o menys emocions. Algunes et feien sentir avergonyida: "Has desconfiat alguna vegada d'un àrab? Abaixa el cap". D'altres te n'orgulleixíes: "Avui has llegit el diari?Fes tres passes endavant". Hi havien preguntes que t'entristíen: "No tens pares?Ves al centre de la plaça", però també hi havien les que et feien riure: "Has anat a comprar alguna vegada a l'Open Cor? Ves a la dreta" i tots hi vam anar.

La majoria d'elles contribuien a construir-te una identitat, a conèixer el teu interior descobrint-lo als demés, perquè tots aquells desconeguts que "jugaven" amb tu estaven veient com erets, però no et feia sentir desprotegida perquè ells també s'exposaven a tu. En una altra situació potser ens haguéssim jutjat els uns als altres, però no va ser així, m'és aviat al contrari, vam acabar més units del que estavem.

Roger Bernat ha aconseguit amb la seva performance trencar amb el concepte de públic i no només fent-lo actuar, sinó també obligant-lo a desfer-se de l'hermetica carcassa que ens acompanya al dia a dia i a parar-se a pensar en què ets, qui ets. L'obra va acabar dins d'una sala del teatre i en una pantalla gegant, escrita la resposta a l'última pregunta: "Creus que podràs arribar mai a respondre correctament? Sí, deixa'm temps". Sí, algun dia podrem arribar a conèixer el que som i, sobretot, a reconèixer-ho obertament.